The Fotolog Years: August 25th, 2006

DEAD BLONDE GIRLFRIEND

"Dead Blonde Girlfriend representa el punk en la seva vessant més novaiorquesa, aquella tradició sorgida de locals com el CBGB’s o el Max’s Kansas City. I, alhora, aporta influències del folk que omplia l’ambient del Greenwich Village durant els anys seixanta. Hi ha qui ha definit la seva proposta com a punk acústic. Hi ha qui ho anomena folk-punk o antifolk. Etiquetes al marge, aquest grup practica música senzilla, honesta i atemporal. Cançons que fan vibrar i, alhora, comuniquen. La seva història comença a mitjans dels anys 90, quan Joie Blaney (veu i guitarra) comença a gravar, tot sol i sota el pseudònim de Dead Blonde Girlfriend, discos que ràpidament el situen en un lloc privilegiat dins de l’escena underground de New York i li permeten fer una gira per diversos clubs de Londres. Recentment, Blaney ha decidit fer un pas endavant i acompanyar-se d’altres músics: J. Brown (baix), Justin Greville (bateria) i James Mercer (guitarra). Sota la producció de Paul Kostabi (Dee Dee Ramone) i Jason Carmer (The Donnas, Run-DMC), han gravat un disc homònim editat recentment per Art Monkey Records".

Així va ser com vaig obrir l'article sobre Dead Blonde Girlfriend que vaig escriure per la revista 33RPM (va sortir a l'últim número de la publicació, editat l'octubre de 2005). Admiro, respecto i aprecio infinitament el Joie. Gràcies a ell, un dels meus somnis, tocar a NYC, es va fer realitat. El vaig conèixer arrel de l'entrevista que donava cos al citat article. La vam fer l'estiu passat al Sidewalk Cafe de NYC, situat al cor de l'East Village, la meca del moviment antifolk a la Costa Est dels EUA. Vaig voler contactar amb el Joie perquè m'havia agradat el material de Dead Blonde Girfriend que havia escoltat per internet. I perquè "punk acústic" era una de les etiquetes que jo m'havia inventat (sense saber que algú ja l'utilitzava a l'altre costat de l'Atlàntic) per definir el que jo faig.

Després de l'entrevista vam continuar parlant i ens vam acabar fent amics. Ell és de l'East Village, de tota la vida, i em va fer una interessant visita guiada que va tenir parades tan suggerents com les cases on havien viscut Charlie Parker i Iggy Pop o el bar on aquest últim va compondre part d'"Avenue B", a més de locals molt recomanables. Després vam anar a casa seva i em va passar còpies dels seus cd's acústics. I jo li vaig donar un cd amb temes meus. Vaig pensar que li podria interessar, per allò del punk acústic... Dies després vam parlar per telèfon i es va mostrar entussiasmat amb els temes. Jo no m'ho creia. Però ell va anar més lluny i em va dir que l'avisés quan tornés a NYC. D'aquesta manera, mesos més tard em vaig trobar a mi mateix tocant les meves cançons a l'escenari del Sidewalk Cafe. Un escenari per on havien passat, entre d'altres, els Moldy Peaches, Jeff Buckley, Regina Spektor... i Dead Blonde Girlfriend.

El Joie prepara ara mateix un nou disc amb la banda. Estic segur que no decebrà.





Sona: "Long Distance Lullabye" - Dead Blonde Girlfriend