CELEBRITY CHIMP
The Miller, London (UK)
August 21st, 2008
Aquest duet de folk-punk va ser el cap de cartell la nit que jo vaig tocar al pub The Miller de London Bridge. Amb Andy McKay al banjo i la veu solista, i Tom Smith a la bateria, Celebrity Chimp sonen com si els White Stripes haguessin mamat bluegrass en comptes de blues. Perquè la seva combinació d'una bateria pesant, un banjo urgent i unes lletres plenes d'ironia i humor àcid, és pura dinamita. Si a tot això hi afegim una actitud totalment propera al públic (a The Miller van tocar sense amplificació, la qual cosa no vol dir que no fessin soroll), ens trobem davant d'una de les propostes més refrescants de l'underground londinenc.
http://www.myspace.com/celebritychimp
Durant els propers dies aniré parlant dels grups i solistes amb qui he compartit escenari durant les últimes setmanes, tant a Londres com a Nova York. Precisament, veure el meu nom en cartells com els d'aquests dies m'ha fet tornar a reflexionar sobre les diferències entre ciutats com aquestes i Barcelona. Sense anar més lluny, a The Miller vaig compartir escenari amb grups d'estils tan aparentment allunyats entre sí com el grunge, el folk-pop o el punk d'escola 77. I dic aparentment allunyats perquè, en el fons, l'arrel i l'essència de tots aquests gèneres és la mateixa. En ciutats com aquestes, això es dóna per suposat i és totalment normal veure un grup d'indie rock després de l'actuació d'un singer/songwriter o un duet de folk-pop després d'una formació electrònica.
I evidentment, enmig de tot això hi tinc cabuda jo amb el meu punk acústic o antifolk (o com em volgueu etiquetar, que al final les etiquetes són només això, etiquetes). Per això em frustra veure com, de tornada a Barcelona i rodalies, alguns em pengen gratuïtament l'etiqueta (novament les maleïdes etiquetes) de cantautor (pel sol fet de cantar cançons amb l'acompanyament d'una guitarra acústica, lògica segons la qual Robert Johnson i Son House també haurien estat cantautors), cosa que m'ha portat de vegades a compartir cartell amb gent que, més enllà del format, poca cosa té a veure amb mi (malgrat ser boníssims i totalment respectables, que una cosa no treu l'altra). Curiós, si més no.
Audio: 'I'm Not a Man I'm a Star' - Celebrity Chimp
The Miller, London (UK)
August 21st, 2008
Aquest duet de folk-punk va ser el cap de cartell la nit que jo vaig tocar al pub The Miller de London Bridge. Amb Andy McKay al banjo i la veu solista, i Tom Smith a la bateria, Celebrity Chimp sonen com si els White Stripes haguessin mamat bluegrass en comptes de blues. Perquè la seva combinació d'una bateria pesant, un banjo urgent i unes lletres plenes d'ironia i humor àcid, és pura dinamita. Si a tot això hi afegim una actitud totalment propera al públic (a The Miller van tocar sense amplificació, la qual cosa no vol dir que no fessin soroll), ens trobem davant d'una de les propostes més refrescants de l'underground londinenc.
http://www.myspace.com/celebritychimp
Durant els propers dies aniré parlant dels grups i solistes amb qui he compartit escenari durant les últimes setmanes, tant a Londres com a Nova York. Precisament, veure el meu nom en cartells com els d'aquests dies m'ha fet tornar a reflexionar sobre les diferències entre ciutats com aquestes i Barcelona. Sense anar més lluny, a The Miller vaig compartir escenari amb grups d'estils tan aparentment allunyats entre sí com el grunge, el folk-pop o el punk d'escola 77. I dic aparentment allunyats perquè, en el fons, l'arrel i l'essència de tots aquests gèneres és la mateixa. En ciutats com aquestes, això es dóna per suposat i és totalment normal veure un grup d'indie rock després de l'actuació d'un singer/songwriter o un duet de folk-pop després d'una formació electrònica.
I evidentment, enmig de tot això hi tinc cabuda jo amb el meu punk acústic o antifolk (o com em volgueu etiquetar, que al final les etiquetes són només això, etiquetes). Per això em frustra veure com, de tornada a Barcelona i rodalies, alguns em pengen gratuïtament l'etiqueta (novament les maleïdes etiquetes) de cantautor (pel sol fet de cantar cançons amb l'acompanyament d'una guitarra acústica, lògica segons la qual Robert Johnson i Son House també haurien estat cantautors), cosa que m'ha portat de vegades a compartir cartell amb gent que, més enllà del format, poca cosa té a veure amb mi (malgrat ser boníssims i totalment respectables, que una cosa no treu l'altra). Curiós, si més no.
Audio: 'I'm Not a Man I'm a Star' - Celebrity Chimp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada