DION & THE BELMONTS
Amb una paraula: brillants. Si no comptem excepcions molt concretes com Danny & The Juniors (que mai van arribar al seu estatus), van ser l'únic grup blanc que realment va destacar en el panorama doo-wop de finals dels 50 i principis dels 60. I és que ho tenien tot per escriure el seu nom amb lletres daurades a la història del pop i del rock: l'urgència adolescent que anys més tard s'apropiaria el punk, lletres cotidianes amb les quals tothom es podia identificar (per alguna cosa van ser una gran influència per gent com Elliott Murphy o Bruce Springsteen) i harmonies d'un altre món.
Perquè en aquells surcs de vinil hi havia CANÇONS amb majúscules que parlaven de tu a tu a qualsevol jove del món, alhora que convidaven a ballar eternament. La inocència d'"I Wonder Why" i "A Teenager In Love", la transformació de les penes en alegries a "Runaround Sue", (I Was) Born to Cry" i "Little Diane" (amb aquell kazoo que em torna boig !!!), l'espiritualitat de la seva versió d'"Abraham, Martin & John", l'esclat de colors de "The Majestic"... Ahir vaig fer una intensa sessió de doo-wop, i com no podia ser d'una altra manera, va culminar amb un recopilatori d'aquesta gent.
De fet, els escolto molt sovint. I l'última vegada que vaig estar a NYC vaig arribar a anar a una zona poc recomanable del Bronx per visitar el carrer que donava nom a la banda, el Belmont Boulevard. El meu amic Chris, 100% New Yorker, em va preguntar com se m'havia acudit pujar sol fins a Tremont (la zona en qüestió). La veritat, no crec que m'hagués entès si li hagués explicat per què ho vaig fer...
I és que Tremont no és el millor lloc per passejar per un blanc amb serrell i parka. El trajecte que separava l'estació de metro del carrer en qüestió va suposar 15 intensos minuts caminant pel costat d'edificis ruïnosos amb la sempre entranyable companyia d'afroamericans i hispans amb cara de pocs amics. I quan vaig arribar a Belmont Boulevard... Bé, allà no hi havia res, a banda de més edificis en estat deplorable. Ni rastre de la zona italiana del Bronx que va veure néixer un dels millors grups del segle XX. Però això poc m'importava en aquell moment. Havia trepitjat el carrer que va inspirar un nom sagrat per molts amants de la música. Era el moment de tornar cap al metro, i el que més morbo em donava era pensar que havia de tornar a fer el mateix trajecte, però a la inversa... Afortunadament, la melodia de "The Wanderer" sonava dins del meu cap...
Sona: "Little Diane" - Dion & The Belmonts
Amb una paraula: brillants. Si no comptem excepcions molt concretes com Danny & The Juniors (que mai van arribar al seu estatus), van ser l'únic grup blanc que realment va destacar en el panorama doo-wop de finals dels 50 i principis dels 60. I és que ho tenien tot per escriure el seu nom amb lletres daurades a la història del pop i del rock: l'urgència adolescent que anys més tard s'apropiaria el punk, lletres cotidianes amb les quals tothom es podia identificar (per alguna cosa van ser una gran influència per gent com Elliott Murphy o Bruce Springsteen) i harmonies d'un altre món.
Perquè en aquells surcs de vinil hi havia CANÇONS amb majúscules que parlaven de tu a tu a qualsevol jove del món, alhora que convidaven a ballar eternament. La inocència d'"I Wonder Why" i "A Teenager In Love", la transformació de les penes en alegries a "Runaround Sue", (I Was) Born to Cry" i "Little Diane" (amb aquell kazoo que em torna boig !!!), l'espiritualitat de la seva versió d'"Abraham, Martin & John", l'esclat de colors de "The Majestic"... Ahir vaig fer una intensa sessió de doo-wop, i com no podia ser d'una altra manera, va culminar amb un recopilatori d'aquesta gent.
De fet, els escolto molt sovint. I l'última vegada que vaig estar a NYC vaig arribar a anar a una zona poc recomanable del Bronx per visitar el carrer que donava nom a la banda, el Belmont Boulevard. El meu amic Chris, 100% New Yorker, em va preguntar com se m'havia acudit pujar sol fins a Tremont (la zona en qüestió). La veritat, no crec que m'hagués entès si li hagués explicat per què ho vaig fer...
I és que Tremont no és el millor lloc per passejar per un blanc amb serrell i parka. El trajecte que separava l'estació de metro del carrer en qüestió va suposar 15 intensos minuts caminant pel costat d'edificis ruïnosos amb la sempre entranyable companyia d'afroamericans i hispans amb cara de pocs amics. I quan vaig arribar a Belmont Boulevard... Bé, allà no hi havia res, a banda de més edificis en estat deplorable. Ni rastre de la zona italiana del Bronx que va veure néixer un dels millors grups del segle XX. Però això poc m'importava en aquell moment. Havia trepitjat el carrer que va inspirar un nom sagrat per molts amants de la música. Era el moment de tornar cap al metro, i el que més morbo em donava era pensar que havia de tornar a fer el mateix trajecte, però a la inversa... Afortunadament, la melodia de "The Wanderer" sonava dins del meu cap...
Sona: "Little Diane" - Dion & The Belmonts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada