THE LAST SHADOW PUPPETS
"The Age of the Understatement"
(Domino, 2008)
Quan fa dos anys es va publicar el debut dels Arctic Monkeys, "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not" (Domino, 2006), tot indicava que ens trobàvem davant d'un dels grups més interessants que ha donat el garage rock britànic post-Libertines. I no només això: el líder del quartet de Sheffield, Alex Turner, es perfilava com un dels grans genis de la música contemporània amb unes cançons que, tant a nivell líric com musical, deixaven en evidència la majoria d'aspirants a nous Franz Ferdinand que poblaven les pàgines dela NME. Turner deixava
clar que, si mai desapareixen els Arctic Monkeys -i que consti que no vull
cridar el mal temps-, ell continuarà edificant una carrera sòlida que el
reivindicarà constantment com un dels grans de la seva generació. Tal i com va
passar amb Paul Weller una vegada dissolts The Jam.
Perquè, posats a filar prim, els paral·lelismes amb Weller ja han començat a manifestar-se: si el Modfather va sumar forces amb el líder d'un grup semi-desconegut de la seva generació (Mick Talbot, dels Merton Parkas, una de les formacions més injustament oblidades del mod revival) per formar The Style Council i buscar un so més sofisticat, Turner ho ha fet amb Miles Kane, el seu homòleg a The Rascals. El projecte l'han batejat amb el nom de The Last Shadow Puppets, i com a carta de presentació han editat "The Age of the Understatement", un dels grans debuts dels últims temps i un àlbum que, en el ranking personal d'un servidor, podria ser perfectament el disc de l'any -en dura pugna amb el de Lighstpeed Champion, tot sigui dit- si avui fos 31 de desembre.
Perquè tot en aquest disc és sublim. Des d'una de les portades més seductores que s'han vist en anys fins al número de cançons: dotze. Un número rodó si parlem en termes discogràfics. I és que, si bé en plena era digital aquesta xifra no significarà res per a molts, d'altres no podrem evitar imaginar-nos aquest cd com un vinil amb una cara A i una cara B, cadascuna d'elles amb el mateix número de temes. Simetria acurada per un pop sofisticat i barroc, èpic en ocasions (la peça titular), que segons ha declarat la pròpia banda, beu directament de fonts com el jove Scott Walker.
Una influència evident, la de Walker, tot i que també treuen el cap, de forma directa o indirecta, els Zombies d'"Odessey & Oracle" ("The Chamber") o els Love de "Forever Changes" ("Standing Next to Me"). Ens trobem, per tant, davant d'una d'aquelles obres atemporals que cada dia abunden menys en un panorama on, cada cop més, sembla que tot hagi de passar de pressa i sense deixar rastre. Produeix James Ford (Simian Mobile Disco), que també es fa càrrec de la bateria. I hi posa la salsala Metropolitan Orchestra
de Londres. Però per sobre de tot brillen un Kane i un Turner que, ara sí, s'ha
situat per damunt fins i tot dels seus Arctic Monkeys.
Audio: "The Age of the Understatement" - The Last Shadow Puppets
"The Age of the Understatement"
(Domino, 2008)
Quan fa dos anys es va publicar el debut dels Arctic Monkeys, "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not" (Domino, 2006), tot indicava que ens trobàvem davant d'un dels grups més interessants que ha donat el garage rock britànic post-Libertines. I no només això: el líder del quartet de Sheffield, Alex Turner, es perfilava com un dels grans genis de la música contemporània amb unes cançons que, tant a nivell líric com musical, deixaven en evidència la majoria d'aspirants a nous Franz Ferdinand que poblaven les pàgines de
Perquè, posats a filar prim, els paral·lelismes amb Weller ja han començat a manifestar-se: si el Modfather va sumar forces amb el líder d'un grup semi-desconegut de la seva generació (Mick Talbot, dels Merton Parkas, una de les formacions més injustament oblidades del mod revival) per formar The Style Council i buscar un so més sofisticat, Turner ho ha fet amb Miles Kane, el seu homòleg a The Rascals. El projecte l'han batejat amb el nom de The Last Shadow Puppets, i com a carta de presentació han editat "The Age of the Understatement", un dels grans debuts dels últims temps i un àlbum que, en el ranking personal d'un servidor, podria ser perfectament el disc de l'any -en dura pugna amb el de Lighstpeed Champion, tot sigui dit- si avui fos 31 de desembre.
Perquè tot en aquest disc és sublim. Des d'una de les portades més seductores que s'han vist en anys fins al número de cançons: dotze. Un número rodó si parlem en termes discogràfics. I és que, si bé en plena era digital aquesta xifra no significarà res per a molts, d'altres no podrem evitar imaginar-nos aquest cd com un vinil amb una cara A i una cara B, cadascuna d'elles amb el mateix número de temes. Simetria acurada per un pop sofisticat i barroc, èpic en ocasions (la peça titular), que segons ha declarat la pròpia banda, beu directament de fonts com el jove Scott Walker.
Una influència evident, la de Walker, tot i que també treuen el cap, de forma directa o indirecta, els Zombies d'"Odessey & Oracle" ("The Chamber") o els Love de "Forever Changes" ("Standing Next to Me"). Ens trobem, per tant, davant d'una d'aquelles obres atemporals que cada dia abunden menys en un panorama on, cada cop més, sembla que tot hagi de passar de pressa i sense deixar rastre. Produeix James Ford (Simian Mobile Disco), que també es fa càrrec de la bateria. I hi posa la salsa
Audio: "The Age of the Understatement" - The Last Shadow Puppets
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada