SAM DESTRAL
Macondo Bar, Barcelona
May 2nd, 2011
Ara que sembla haver-se posat de moda parlar de música en català, val la pena diferenciar-ne dues tendències que alguns pretenen confondre però que no tenen res a veure. D'una banda, hi ha qui té un discurs musical sòlid i utilitza el català com a eina artística perquè és la llengua que demanen les seves cançons. Exemples evidents en són Mishima, Manel, El Petit de Cal Eril i un llarg etcètera de músics que serien igual de bons si cantessin en anglès, castellà o txec. De l'altra hi ha qui, sense tenir gran cosa a dir, es dedica a viure de les rendes que atorguen les subvencions públiques i una política cultural equivocada. Exemples no cal citar-los, però també abunden. L'oficialisme pretén posar ambdues tendències al mateix sac per motius més polítics que artístics, però el cert és que diferenciar-les costa tan poc com adonar-se que Britney Spears i Tom Waits no tenen res a veure, malgrat ser tots dos nord-americans i cantar en anglès.
Dit això, no hi ha dubte que Sam Destral entra de ple a la primera categoria. Sí, la dels bons. Aquest jove gandesà establert a la perifèria barcelonina és un dels grans tresors a descobrir de l'underground d'aquest país. Musicalment, apunta al Dylan inconformista de mitjans dels 60,la Velvet post-John Cale i
l'indie pop de tota la vida, però també a pioners autòctons com Pau Riba o
Ia-Batiste. I les seves lletres no es queden enrere. Àcides, fresques,
atrevides i tan riques en matisos com la seva música. Juntament amb The Missing
Leech, Liannallull i Arnau Pallarols, Sam Destral integra un quadrat perfecte i
es presenta com un valor a l'alça de l'antifolk cuinat a casa. Un honor haver
compartit escenari amb ell.
http://www.myspace.com/samdestral
Audio: "Vòmit" - Sam Destral
Macondo Bar, Barcelona
May 2nd, 2011
Ara que sembla haver-se posat de moda parlar de música en català, val la pena diferenciar-ne dues tendències que alguns pretenen confondre però que no tenen res a veure. D'una banda, hi ha qui té un discurs musical sòlid i utilitza el català com a eina artística perquè és la llengua que demanen les seves cançons. Exemples evidents en són Mishima, Manel, El Petit de Cal Eril i un llarg etcètera de músics que serien igual de bons si cantessin en anglès, castellà o txec. De l'altra hi ha qui, sense tenir gran cosa a dir, es dedica a viure de les rendes que atorguen les subvencions públiques i una política cultural equivocada. Exemples no cal citar-los, però també abunden. L'oficialisme pretén posar ambdues tendències al mateix sac per motius més polítics que artístics, però el cert és que diferenciar-les costa tan poc com adonar-se que Britney Spears i Tom Waits no tenen res a veure, malgrat ser tots dos nord-americans i cantar en anglès.
Dit això, no hi ha dubte que Sam Destral entra de ple a la primera categoria. Sí, la dels bons. Aquest jove gandesà establert a la perifèria barcelonina és un dels grans tresors a descobrir de l'underground d'aquest país. Musicalment, apunta al Dylan inconformista de mitjans dels 60,
http://www.myspace.com/samdestral
Audio: "Vòmit" - Sam Destral
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada