The Fotolog Years: September 4th, 2011

L'avió baixa. Ho notes perquè tens les orelles a punt d'explotar. Mires per la finestra i veus núvols, camps i pobles en miniatura. Recordes que l'última vegada que havies vist terra a través d'aquella finestreta, el que es veia era Argentina. Ara veus França i segons et diu el comandant -un tio que et parla per megafonia com si et conegués de tota la vida, malgrat que tu no l'has vist mai en persona i ets incapaç de recordar el seu nom- en mitja hora hauràs aterrat a l'aeroport París CDG. Portes més de 13 hores tancat en aquell tub, envoltat d'estranys, mirant pel·lícules que no t'interessen i intentant en và concentrar-te per llegir un llibre d'un autor alemany que es va morir fa molts anys. Combatent l'insomni produït pel canvi horari i -sobretot- per les turbulències atlàntiques a base d'excursions al lavabo, converses intranscendents amb les hostesses de vol, tès amb llet i menjar de plàstic que t'empasses sense gana. I és durant aquest descens final quan decideixes donar un cop d'ull a la selecció musical que et proposa l'aerolínia francesa. Mires el programa i no està gens malament: de Mozart a Prodigy passant per Dylan i clàssics de la chanson. I allà enmig redescobreixes un nom: The Dø (o The Do, per simplificar les coses). Un duet franco-finlandès al qual mai havies parat atenció. Greu error, penses a l'escoltar el primer tema del seu darrer disc, "Both Ways Open Jaws". Es tracta d'un tímid crescendo melancònic anomenat "Dust It Off". Mires per la finestra i veus com el sòl francès s'acosta cap a tu (bé, de fet ets tu qui s'acosta cap al sòl francès a més velocitat de la que pots percebre) mentre travesses núvols de cotó amb aquella melodia de fons, i penses que l'escena és gairebé perfecta. Llavors entren uns beats electrònics i ja flipes com si tot aquell esmorzar de plàstic que t'acabes de menjar portés algun ingredient secret que tu desconeixies i que activa parts del teu cervell que també desconeixies. Però és a la segona cançó quan t'acabes reconvertint a la causa. "Gonna Be Sick!". Un conglomerat de percussions tribals, baixos hipnòtics, post-punk minimalista i una càlida i aguda veu femenina que canta insistentment "I'm gonna throw, gonna throw, gonna throw, gonna throw up". Vomitarà, vomitarà, vomitarà i vomitarà, diu. Però de quina manera ho diu. Fins i tot tu voldries vomitar amb ella ara mateix si és que tot ho fa d'aquesta manera. Perquè suposo que hi ha maneres i maneres de vomitar. I per molt que em costi fer-me'n una imatge mental, estic segur que la tal Olivia Merilahti ho fa amb classe i savoir faire. No, els seus vòmits no poden ser com els que veus a les Rambles una matinada de diumenge, si els canta d'aquesta manera. És evident. Els seus vòmits deuen ser fins i tot dignes de conservar en un frigorífic i subastar-los en un futur llunyà com a preuada peça de col·leccionisme, d'aquelles que tu mai et podràs permetre comprar perquè ni tan sols arribes a final de mes. I mentre aquella part desconeguda del teu cervell divaga entre vòmits i subastes, tu escoltes la cançó repetida i obsessivament, perquè en qüestió de minuts The Dø han passat a ser el teu nou grup preferit. I aleshores l'avió impacta contra la pista d'aterratge, desencadenant el conseqüent sisme, a la vegada que la teva nova amiga Olivia entona un consistent "throw up!". Orgàsmic, totalment orgàsmic. Això sí que és sincronisme. Setmanes després recordes l'escena amb el disc en qüestió ja a les mans. Un disc que va guanyant punts i més punts a cada escolta (i quin gustàs que dóna tocar-lo i olorar-ne la funda de cartró: mai se t'acudiria baixar una cosa així d'internet). Sí, senyors, amb vòmits o sense vòmits "Both Ways Open Jaws" és el millor disc que he escoltat aquest any, juntament amb l'últim de PJ Harvey. I'm gonna be, gonna be, gonna be, gonna be sick!










Audio: "Gonna Be Sick!" - The Dø