Recomanació: Tim Holehouse + The Missing Leech

"Grit", títol del darrer disc de TIM HOLEHOUSE, significa en anglès sorra, i també valor. Paraules que defineixen a la perfecció el so d'aquest britànic que combina el blues corrosiu i decadent de Tom Waits amb el folk-punk etílic dels Pogues i la mala llet de Motörhead. Les seves cançons evoquen perdudes carreteres secundàries i llargues nits amb regust de bourbon. El podran veure en directe aquest dimecres, 2 de maig (21,30h.) al Macondo Bar de Barcelona (c/. Conca, 21 - metro: Camp de l'Arpa). Comptarà com a teloner amb THE MISSING LEECH, alter ego de l'activista musical Maurici Ribera i figura clau de l'antifolk català que ha voltat literalment per mig món, sempre acompanyat de la seva guitarra. Organitza: Fressa Ent.

www.myspace.com/timholehouse
www.myspace.com/themissingleech

Miquel Serra i Gran Amant a la NAUB!

Gran Amant (foto: Montse Capdevila - NAUB1)

MIQUEL SERRA + GRAN AMANT

NAUB1, Granollers (Barcelona)

28 d'abril de 2012

Nit de luxe la que van protagonitzar Miquel Serra i Gran Amant a la granollerina NAUB1. Ambdós vénen de Mallorca i es troben entre les darreres incorporacions al catàleg de Foehn Records, tota una garantia de qualitat. Va obrir la nit Miquel Serra, acompanyat d'un guitarrista, un baixista i un bateria. Folk senzill, de vegades amb pinzellades mediterrànies, que guanyava punts en el repertori més recent. Material, aquest últim, que formarà part d'un proper llançament i que s'endinsa en atmòsferes i paratges de vegades propers al post-rock. Gran Amant presentaven el seu fins ara únic treball, "El primer disc". Pop-folk d'ecos velvetians, desacomplexat descarat  i directe, on la reflexió de "Twin Peaks" s'alterna sense problemes amb gamberrades com "Freddy Krueger".

Dino Ratso al bar Borneo

DINO RATSO
Bar Borneo, Barcelona
27 d'abril de 2012


L'antiheroi de la Barcelona subterrània ataca el Born. Clàssics com "Hay que matar a un cantautor" o "El amor es una puta mierda" s'alternen amb composicions noves i retalls del seu proper disc, "Álbum blanco". Un àlbum de pop fresc amb lletres punxants que hauria d'atorgar a Dino Ratso la repercussió que fins ara se li ha negat.

http://dinoratso.bandcamp.com/

Audio: "Elvis ha dejado el edificio" - Dino Ratso

Albert amb l'Aigua al Coll al Tarambana

ALBERT AMB L'AIGUA AL COLL
Tarambana, Cardedeu (Barcelona)
26 d'abril de 2012


El cartell anunciava una actuació de Mistu Mistu que es va haver de suspendre a l'últim moment per motius personals del líder de la formació, Miquel Sospedra -afortunadament, res de dolent-. El va susbtituir un altre dels components del grup -i també de La Sentina-, Albert Girons, amb el seu projecte personal Albert amb l'Aigua al Coll. Feia de músic d'emergència, tal i com ell mateix va insistir. Per tant, va venir gairebé d'improvist, sense banda d'acompanyament i amb l'únic reforç d'una pedalera i una microfonia farcides d'efectes. El seu folk-rock de profunditats cavernoses va alternar atmosfèrics passatges cristal·lins amb autèntiques tempestes d'overdrive que farien les delícies del propi Neil Young. Composicions pròpies com "Paciència", "Benzina" o "Cinquè quart" van compartir el set list amb oportunes revisions dels cançoners de Pep Laguarda -un "Cims i abismes" passat per un potent filtre de boogie elèctric que evocava el Chris Isaak de "Baby Did a Bad Bad Thing"- i la Velvet Underground -"Es toca", impagable traducció al català de "Here She Comes Now"-. Definitivament, un dels noms a tenir en compte a l'underground barceloní.

http://www.myspace.com/abandalabanda




Audio: "Benzina" - Albert amb l'Aigua al Coll

GROUP INERANE - Guitars from Agadez vol. 3 (2011)

Ja fa gairebé deu anys que els aclamats Tinariwen van posar el nord d'Àfrica al mapamundi dels melòmans occidentals. Ho van fer incorporant guitarres elèctriques de baix pressupost a la música tradicional tuareg, i posant de manifest la relació directa entre aquell folklore i les formes més primitives del blues i fins i tot del rock'n'roll. La cosa va agradar tant a la premsa especialitzada anglosaxona, que va inventar-se etiquetes com afroblues per a englobar un seguit de músics que havien canviat les armes -molts d'ells eren exguerrillers tuaregs- per les citades guitarres elèctriques.

Group Inerane és un dels noms més obscurs d'aquesta escena, i també un dels més fascinants. I és que, mentre Tinariwen evoquen els riffs de John Lee Hooker -probablement sense haver-lo escoltat mai-, aquesta gent sintonitza directament amb la psicodèlia i el so stoner -probablement, sense saber ni tan sols què és ni una cosa ni l'altra-. Blues del desert i viatges àcids que entusiasmaran a qualsevol seguidor de Jimi Hendrix o de la nissaga Kyuss, gravats amb mitjans rudimentaris -això sí que és lo-fi- i en un entorn tan inestable i precari com evoquen els seus ritmes bàsics i les seves corrosives guitarres.

I és que aquest tercer volum de "Guitars from Agadez" es va enregistrar a la capital del Níger, Niamey, durant el combuls març de 2010. Un cop d'estat acabava d'enderrocar un fràgil govern corrupte i els combats estaven a l'ordre del dia a tot el país. El guitarrista original de la formació, Adi Mohamed, havia mort feia pocs dies víctima del foc creuat, veient-se Bibi Ahmed -líder del grup- obligat a reclutar-ne un de nou amb caràcter d'urgència per a poder dur a terme la gravació. Una gravació que va supervisar l'etnomusicòleg Hisham Mayet, tot un Alan Lomax contemporani que no dubta a arriscar, si cal, la seva pròpia pell per a desenterrar tresors com aquest. A veure qui té nassos de portar aquesta gent a un festival europeu.

PAUL WELLER - Sonik Kicks (2012)

Torna Paul Weller i ho fa amb un altre cop de timó que desconcertarà encara més a qui no hagi entès els seus darrers moviments, a la vegada que el torna a reivindicar, als seus 53 anys, com un dels músics més inquiets de la Gran Bretanya. "Sonik Kicks" insisteix en la mateixa idea que els seus dos anteriors treballs: Weller va arribar als 50 més obert de mires que mai, disposat a escoltar qualsevol cosa que sortís d'uns altaveus i absorbir-ne tantes influències com li fos possible. Influències que tant podien venir del folk anglès més boirós com del jazz més avantguardista, tal i com va quedar pal·lès al celebrat "22 Dreams" (2008) -un disc al qual, insisteixo, jo no atorgaria l'etiqueta d'obra mestra que es va guanyar al seu moment-. Dos anys després, "Wake Up the Nation" tornava a acostar-se al rock de guitarres més urgent i directe, sense fer marxa enrere -la psicodèlia, el jazz i el folk ja s'havien instal·lat definitivament a l'ADN de l'exlíder de The Jam- però amb un millor enfoc que "22 Dreams". Quedava clar, en qualsevol cas, que Weller no volia repetir-se. I encara queda més clar després d'haver escoltat "Sonik Kicks". Simon Dine torna a fer-se càrrec de la producció, i vells coneguts com Steve Cradock, Noel Gallagher o Graham Coxon aporten més d'un cop de mà. Però que ningú s'esperi la continuació de res que el Modfather hagi firmat fins ara. Sí, hi ha potencials hits per a trencar pistes de ball farcides de serrells i polos Fred Perry ("The Attic" i la potent "Around the Lake"). Tampoc hi falta un mig temps sofisticat amb secció de cordes inclosa ("By the Waters", el més semblant a "Wild Wood" que trobaran en aquest plàstic). Però la tònica general són incursions en el pop electrònic (la inicial "Green" o la deliciosa "When Your Garden's Overgrown"), el dub ("Study in Blue") i sobretot la darrera obsessió de Weller, el krautrock (a destacar l'atmosfèrica "Dragonfly"i els ritmes tribals de "Drifters"). No, aquest disc no és per als que encara somien amb una reunió de The Jam, però suposa l'enllaç definitiu entre el Modfather i una nova generació de músics britànics -i ja en van unes quantes-. Tant de bo tots els discos de maduresa fossin així.




Audio: "Green" - Paul Weller

Recomanacions: Mistu Mistu + Dino Ratso + Miquel Serra & Gran Amant

Tres propostes musicals per aquesta setmana:

-MISTU MISTU: Projecte personal de Miquel Sospedra, baixista de formacions com Mazoni o Sanjosex (i per tant estretament vinculat a l'escuderia Bankrobber). En aquesta nova aventura ha canviat el baix per una guitarra acústica i s'ha envoltat d'altres ments inquietes per elaborar un repertori on el folk psicodèlic conviu amb el krautrock i la no wave. Aquest dijous, 26 d'abril (22h.) el podran veure en solitari al Cafè Cultural i Gastronòmic Tarambana de Cardedeu (avda. Rei en Jaume, 116 - RENFE/Nit Bus: Cardedeu). Entrada gratuïta.

http://mistu-mistu.bandcamp.com/


-DINO RATSO: L'anticantautor amb qui l'alcalde mai deixaria casar les seves filles. El terror de la Barcelona de plàstic i la Botiga més Gran del Món. L'antítesi de la suposada escena indie patrocinada per marques de cervesa i telefonia mòbil. I sobretot, l'antídot perfecte després d'una altra Diada de Sant Jordi marcada per l'oficialisme amb perfum de rosa. Títols com "Hay que matar a un cantautor", "Mi novia era nazi", "El amor es una puta mierda" o "Blowjob (Hazme una mamada)" fan difícil que Dino Ratso sigui mai designat hereu de Catalunya. Ni falta que fa. Aquest divendres, 27 d'abril (21h.) el podran veure gratis al Bar Borneo de Barcelona (c/. Rec, 49 - metro: Jaume I / Barceloneta). No se'l perdin.

http://dinoratso.bandcamp.com/


-MIQUEL SERRA + GRAN AMANT: Tots dos són de Mallorca, parteixen del folk més desacomplexat i compten amb la garantia de qualitat del segell Foehn Records. El primer aposta pels tempos lents i el minimalisme rítmic, mentre els segons es decanten per unes coloristes textures pop. Miquel Serra presentarà en exclusiva els temes d'un tercer disc que no començarà a gravar fins l'estiu que ve, i Gran Amant defensarà un debut tan rodó com "El primer disc". Serà aquest dissabte, 28 d'abril (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - RENFE/Nit Bus: Granollers Centre). Després del concert punxarà un servidor.


http://miquelserra.bandcamp.com/
http://granamant.bandcamp.com/

Entrevista a Jack White (Uncut)

Tot un exercici de periodisme amb majúscules el que va realitzar John Mulvey tot entrevistant a Jack White, el mes passat en un hotel de Nova York. Un cara a cara que publica a la seva edició de maig la revista britànica Uncut i on el periodista exalta les virtuts de l'entrevistat sense divinitzar-lo, a la vegada que penetra com un bisturí en les interioritats i -especialment- les incomoditats del personatge, sense que el resultat final de l'entrevista acabi semblant un judici sumaríssim. Ho fa buscant -i trobant- aquell equilibri que tant defuig la reverència excessiva com la falta de respecte que massa vegades enterboleix cert periodisme musical. Bon coneixedor de la trajectòria del de Detroit -amb qui ja havia mantingut diverses trobades al llarg dels més de deu anys de carrera dels White Stripes-, Mulvey posa el dit a la llaga en qüestions com la relació del protagonista amb el gènere femení o les seves bones arts a l'hora de confondre al respectable sobre qualsevol aspecte relatiu a la seva vida privada -ambdós capítols inclouen referències, sí, a Meg White-. El músic es defensa com pot, que no és poc, i surt victoriós del duel amb una acidesa i una ironia marca de la casa, sense deixar cap interrogant per respondre però mantenint sempre intacte el misteri -de la mateixa manera que ho ha fet durant dècades el seu col·lega Bob Dylan-. Geni i figura. Tant l'entrevistador com l'entrevistat. Per això el text inclou cites memorables on l'exWhite Stripes desmitifica alguns dels suposats principis del que coneixem com a indie, començant per aquell concepte tan ambigu de l'autenticitat, i carrega contra la burgesia del blues blanc que encara no ha sabut veure les connexions entre Son House i "Seven Nation Army". Per cert, Jack White va publicar ahir el seu debut en solitari, "Blunderbuss". El que n'he pogut escoltar fins ara promet.

Audio: "Love Interruption" - Jack White

Recomanació per Sant Jordi

Un any més arriba Sant Jordi. La qual cosa equival a marees humanes buscant a les Rambles aquells llibres que no han llegit ni llegiran la resta de l'any, a polítics pixant fora de test i a caçadors d'elefants en edat de jubiliació llegint el Quijote en públic. Si vostès també estan farts de tot això, els recomano que s'acostin aquest dia de Sant Jordi, a les 21,30, al bar Pastís de Barcelona (c/. Santa Mònica, 4 - metro: Drassanes), on podran gaudir d'un recital de poesia gens ortodox a càrrec del rapsode Víctor Vallejo (component del power trio Prou!) i el pianista Àlex Climent. No parlaran, diuen, de flors i raigs de sol, sinó més aviat de sang i fetge. Ja ho saben, si volen poesia feta amb els budells i ganes de fer mal, passin aquest vespre pel Pastís. No hi haurà cares mediàtiques firmant best sellers, però sí molta literatura i de la bona.

Stephen Collins (The Creepy Cellar Boys)

Ahir a la nit, mentre el país sencer es tornava a paralitzar amb un Barça-Madrid, un grup d'afortunats ens reuníem en un pis de Barcelona per escoltar música. Stephen Collins, nord-irlandès establert a la Ciutat Comtal, presentava en una sala d'estar el seu nou projecte, The Creepy Cellar Boys. Folk-punk de batalla amb lletres iròniques i farcides d'un personal sentit de l'humor que el connecten amb l'antifolk de Lach i Jeffrey Lewis. Cançons sobre noies borratxes, ciutats adoptives i cambreres de restaurants vegetarians. I un robot que no parava de donar voltes pel pis amb una pandereta a la mà.

http://thecreepycellarboys.bandcamp.com/

Le Petit Ramon i Els Surfing Sirles a la NAUB1

Le Petit Ramon & Els Nanos del Parc

Le Petit Ramon & Xavi Mir

Le Petit Ramon & Els Nanos del Parc

Els Surfing Sirles

Els Surfing Sirles

Xavi Sirles & Le Petit Ramon

LE PETIT RAMON & ELS NANOS DEL PARC + ELS SURFING SIRLES
NAUB1, Granollers (Barcelona)
April 20th, 2012


Ho comentava un dels assistents al concert que va tenir lloc la nit passada a la sala NAUB1 de l'espai Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Poder gaudir d'un cartell com aquest a Granollers és tot un luxe. L'incombustible Ramon Faura, més conegut com Le Petit Ramon, i els sempre infal·libles Surfing Sirles presentaven nous discos, "Brou" i "Romaní, semen i sang" respectivament. Va trencar el gel Faura, amb els Nanos del Parc cobrint-li les espatlles i centrant el seu repertori en material recent. I és que al costat de "Qui vol consells?" o "No pots jutjar el formatge per la seva olor" -àcida revisió de "You Can't Judge a Book by Its Cover", de Bo Diddley-, van sonar composicions noves amb les caceres reials i els excessos de la classe política al punt de mira. Sempre a ritme de frenètic blues carnal i pantanós rock de garatge. Els Sirles, com de costum, van sortir a matar. Dards de precisió com "Taxista" o "Han atropellat el gat" es van succeir l'un darrere l'altre fins arribar a una sorollista i lisèrgica apoteosi final amb improvisades intervencions de Le Petit Ramon i els Nanos del Parc. Feia temps que Granollers no cremava d'aquesta manera.

Recomanació: Record Store Day

Arriba un any més el RECORD STORE DAY. Una jornada dedicada a potenciar i difondre el paper de les botigues de discos com a molt més que simples establiments comercials. Perquè les botigues de discos són també espais d'intercanvi i vida social. Qui no ha passat grans moments remenant cubetes plenes de vinils o compactes? Qui no ha comptat mai amb la figura del botiguer-amic que ens ha descobert autèntiques joies que ens han acompanyat durant la resta de les nostres vides? Qui no ha tingut la sensació de glòria total a l'arribar a casa i punxar aquell disc, l'artwork del qual ha devorat pel camí, ja fós al bus, al metro, al tren o caminant? Experiències que mai obtindrem a través d'un mp3 ni d'un ordinador, per molt pràctics que siguin.

El Record Store Day, iniciativa que des de fa diversos anys se celebra amb gran èxit als països anglosaxons, arriba per segona edició consecutiva a l'Estat Espanyol. Tindrà lloc aquest dissabte, 21 d'abril, i novament serà una oportunitat única per a adquirir llançaments exclusius que diversos grups i solistes posaran en circulació únicament durant aquest dia. També hi haurà una àmplia programació de música en directe i dj's en diverses botigues de Barcelona -com Luchador, Wah-Wah o Disco 100-, sempre amb entrada gratuïta. Podeu consultar la programació a http://recordstoredaybarcelona.tumblr.com/ . See you at your record store!

Levon Helm (1940-2012)

LEVON HELM

(1940-2012)

R.I.P.

Audio: "The Weight" - The Band

Les tres maries

Conversa informal sobre futbol, política i costums diversos en una sala d'espera d'un hospital públic. Un futur no gaire llunyà. Recordeu les retallades?, pregunta el de l'esquerra. Deus voler dir els ajustos, respòn el de la dreta. El del centre no diu res, no fós cas que encara acabés rebent per ambdós costats. Silenci. Per cert, heu vist el palau que s'ha fet construir l'exministre?, torna a començar el de l'esquerra. Ja hi som, murmura el de la dreta. El del centre torna a callar. A fora està núvol i és dia de mercat. I ja se sap, davant dels mercats, val més tenir la boca tancada.

Audio: "(Don't Fear) The Reaper" - Blue Öyster Cult

Xavier Bonfill presenta "9=0"

Xavier Bonfill, líder de formacions com Appledog o Neu5, ha editat aquesta setmana en format digital el seu disc de debut en solitari, “9=0”. Un àlbum produït per iGGY RoT i en el qual el músic granollerí ha aprofundit en la seva vocació més experimental i electrònica, sense deixar de banda l’element orgànic que sempre han tingut les seves composicions. El disc es pot descarregar a través de l’enllaç http://xavierbonfill.bandcamp.com/album/9-0, amb la possibilitat que cada usuari decideixi el preu final a pagar.

Recomanació: Le Petit Ramon + Els Surfing Sirles

Els Surfing Sirles

Le Petit Ramon

L’espai musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 – RENFE/Nit Bus: Granollers Centre) destaparà aquest cap de setmana un doble cartell d’autèntic luxe. Dos dels noms més destacats de l’actual panorama independent català i experimentats cronistes de la Barcelona subterrània, LE PETIT RAMON i ELS SURFING SIRLES, hi presentaran aquest divendres, 20 d’abril (23h.) els seus darrers treballs discogràfics –titulats “Brou” i “Romaní, semen i sang”, respectivament-, ambdós amb el segell de qualitat de la discogràfica Bankrobber.

Le Petit Ramon és el pseudònim de Ramon Faura, un habitual de l’escena barcelonina que des de temps immemorials ha militat en projectes com Los Interrogantes, Azucarillo Kings o, més recentment, Macho (amb qui va telonejar el mes passat a Jon Spencer Blues Explosion). El seu projecte en solitari beu de la Velvet Underground, Serge Gainsbourg i els Pink Floyd de Syd Barrett, però també de Sisa, Oriol Tramvia i la Barcelona de Los Salvajes i Los Cheyenes. L’acompanyarà en directe el trio Els Nanus del Parc.

Els Surfing Sirles també porten una bona pila d’anys sacsejant l’underground barceloní. En el seu cas, a ritme de rock de garatge i punk descaradament canalla. Les seves cançons tant poden il·lustrar la cara oculta del Montseny com la Barcelona que no surt a les campanyes institucionals. El seu segon disc ha posat la crítica als seus peus, però això no ha acomodat uns Sirles que segueixen oferint concerts incendiaris i imprevisibles, on qualsevol cosa és possible: des de monopatins volant entre el públic fins a etílics turistes anglesos amb vocació de dancing queens. Queden vostès avisats!

www.myspace.com/lepetitramon

www.myspace.com/surfingsirles

www.naub1.cat

15 d'abril de 2012: The Waterboys al Coliseum

Mike Scott (The Waterboys)

“Aquest teatre és molt bonic”, diu Mike Scott referint-se al Coliseum. L’imponent auditori de la Gran Via barcelonina on l’escocès actua un diumenge d’abril amb l’actual encarnació dels seus Waterboys. “Suposo que deveu haver vist milers de concerts aquí dins”, apunta. Soroll de veus entre el públic i cap resposta clara. “Quina mena de concerts hi fan, aquí?”, pregunta. “Òpera?”. Silenci. “Jazz?”. Més silenci. “Punk rock?”. Un crescendo de rialles descontrolades. “Country & Western?”. Més rialles descontrolades. “Flamenc?”. Caos a la platea i Scott que s’adona que no n’encerta ni una. “Doncs què es fa en aquest teatre?”. “Cinema”, criden alguns. “Teatre”, diu una noia darrere meu a qui Scott no arriba a sentir. Cinema. Això explica que hi hagi qui menja crispetes en una butaca mentre Scott dóna puntades de peu a l’aire al ritme de “Glastonbury Song”. “Ok”, diu amb cara de no entendre res, “gràcies per la informació”. I el concert segueix el seu curs, com si res no hagués passat. Això sí que és un crescendo, i no precisament de rialles. Quan “Fisherman’s Blues” fa caure el teló, surto d’allà amb la sensació d’haver presenciat quelcom irrepetible. The Waterboys en estat de gràcia al Coliseum. Dues hores divines, a l’alçada de les que van protagonitzar Tom Waits a l’Auditori del Fòrum o Patti Smith al Palau de la Música. Un concert per a emmarcar i seguir-ne parlant d’aquí a deu anys. Minuts després m’assec a la barra d’un bar i, mentre mullo un nugget de pollastre amb salsa tàrtara, sento com darrere meu tres desconeguts verbalitzen un per un els meus pensaments. També vénen del Coliseum. I tampoc s’acaben de creure el que ha passat allà dins. Perquè fins i tot el detallet del ball de màscares, que hauria fregat el ridícul més espantós en mans de qualsevol altre mortal, ha tingut un regust transcendental quan Scott ha portat la poesia de W.B. Yeats a terrenys propis d’Edgar Allan Poe. Gran, fotudament gran. Les tres pintes de Guinness que em fotré més tard van per vostè, Mr. Scott.





Audio: “Fisherman’s Blues” – The Waterboys

Javier Sun

JAVIER SUN
Macondo Bar, Barcelona
April 14th, 2012


Javier Sun és una figura de culte de l'escena mod estatal. Dues dècades de trajectòria ininterrompuda, tant en solitari com al capdavant de projectes com Scooters o Mod Time, fan del donostiarra un dels hardest working men de l'underground peninsular. Aquest cap de setmana ha trepitjat novament els escenaris catalans després d'una llarga absència. Ho va fer divendres a l'Anònims (Granollers) i ahir al Macondo (Barcelona). Una hora intensa, la de la nit passada, en què Sun va repassar temes de collita pròpia com "El fin del tiempo" o "El barrio de la verdad", al costat d'adaptacions com una potent "The Real Me" (The Who) o "Igual, nos da igual" (Brighton 64). En aquesta última el van acompanyar els seus autors, Ricky i Albert Gil. Una col·laboració de luxe per a un concert de luxe.


www.myspace.com/javiersun





Audio: "El barrio de la verdad" - Javier Sun

¡Viva la República!

Aquí lo tienen. El Rey Juan Carlos de Borbón y Borbón (dos veces, como si una no dejara la cosa suficientemente clara), posando orgulloso frente a un elefante muerto y presumiblemente abatido por él mismo. Y en Botsuana, que no está precisamente en la Vall d'Aran. Que el "primero de los españoles" se pasee por el mundo de esta manera y sin ningún tipo de vergüenza, nos puede dar una ligera idea del tipo de país que es España. Pero mi pregunta es qué demonios hace el Jefe de Estado de cacería en Botsuana, mientras algunas voces claman que el país está a punto de ser intervenido, en su Reino cada vez son más las famílias que no llegan a fin de mes y las empresas que se asfixian por falta de liquidez, y el Gobierno se dedica a recortar la educación, la sanidad y los recursos destinados a la investigación científica. Ironías de la vida, todo esto sale a la luz hoy, 14 de abril. El 81º aniversario de la proclamación de la II República. El único episodio histórico en que este país de pandereta estuvo a un paso de ser moderno.

Entrevista a El Nas

A continuació poden llegir la transcripció sencera de l'entrevista que Núria Aymerich em va fer el mes passat per la publicació local El Nas, de Cardedeu, amb motiu del Concert de Comiat. L'entrevista apareix publicada a la darrera edició del periòdic, corresponent a aquest mateix mes d'abril (veure link posterior o imatge adjunta).

Recordes els teus inicis en la música?

Vaig començar a escriure cançons quan tenia 13 anys, si no ho recordo malament, però no m’hi vaig posar seriosament fins que en vaig tenir 19 o 20. Quan dic seriosament, vull dir que les gravava i les assajava, tot i que vaig trigar a presentar-les en directe perquè no m’hi atrevia. Quan finalment m’hi vaig atrevir, vaig enregistrar una maqueta que em va permetre debutar en directe al Sidewalk Cafe de Nova York. Era el març de 2006, i el mes següent vaig oferir el meu segon concert, aquest cop al Tarambana, a Cardedeu. A partir d’aleshores, aniria fent més coses mica en mica.


On t’han portat els concerts que has fet durant tots aquests anys?
La veritat és que no em puc queixar. A banda d’aquell primer concert, he anat dues vegades més a tocar a Nova York. També he tocat a Londres, Berlín, París i Buenos Aires, entre d’altres. I evidentment, llocs més propers com Barcelona, València o Madrid. M’agrada més parlar de ciutats que de països. No té res a veure, per exemple, tocar a Barcelona amb tocar a Vic, malgrat trobar-se a la mateixa província.


Durant tot aquest temps, has editat un disc i participat en diversos recopilatoris.
L’any 2009 vaig editar l’ep “I’m Sorry for Loving You”. A banda d’això, es poden trobar temes meus en recopilatoris com “Megatón Yé-Yé vol. 11”, “Somos los Mods 2” o “Operació Borrego”. Aquest últim el va editar l’Ajuntament de Cardedeu l’any 2007, quan les administracions públiques encara tenien les arques plenes. El projecte era interessant: editar un disc amb grups de Cardedeu per a poder-los promocionar. Llàstima que es quedés en això, un projecte: els discos no es van distribuir mai i, pel que tinc entès, cinc anys després de tot allò estan acumulant pols en un magatzem de Vila Paquita. A aquestes alçades, jo crec que l’Ajuntament s’hauria de plantejar regalar-ne un a cada cardedeuenc, fins a esgotar-ne les existències. Qui sap, potser d’aquesta manera la nova taxa pel rebut de l’aigua resultaria menys dolorosa: t’augmentem els impostos però a canvi et regalem un disc. El borrego de la caràtula fins i tot podria servir com a indirecta. Estaria bé, oi?


Per què “últim concert”?
Doncs perquè deixo aquest projecte i em ve de gust fer un concert de comiat. L’he fet coincidir amb el 24 de març perquè és el cinquè aniversari d’un concert que vaig fer a La Comuna de l’Art, a Mataró, que va suposar un abans i un després per a mi i del qual guardo un record molt especial. Tocaré tantes cançons com pugui i comptaré amb músics convidats amb qui he estat tocant durant aquests anys. La veritat és que em fa molta il·lusió fer aquest concert, encara que sigui l’últim.


Amb el que dius, sembla que deixes una porta oberta... Penses tornar?
Amb aquest projecte, segur que no. Si més endavant veig que puc començar algun projecte nou amb cara i ulls, miraré de donar-li forma. Però en qualsevol cas serà això, un projecte nou, no pas un retorn. Si hi ha algú de Cardedeu que hauria de tornar, són Ràtzia. Fa anys que els ho demano, però de moment no he tingut sort. Seguiré insistint!


Quins projectes tens ara?
Un de sol: el concert de comiat. Després d’això vull parar de forma indefinida per a respirar i que em toqui l’aire. Després ja veuré què faig. Com he dit abans, si sorgeix alguna cosa interessant on cregui que puc encaixar, m’hi implicaré. En aquest sentit, darrerament he estat col·laborant amb un parell de projectes on em mantinc en un segón pla. Són coses que m’agradaria seguir fent, ara que tindré més temps. Parlo d’acompanyar a altra gent, aportant tot el que pugui, però sempre des d’aquest segón pla. Ara mateix no em ve de gust portar, mai més ben dit, la veu cantant.


Sembles enfadat amb el públic. A la nota promocional del Concert de Comiat, dius: "L'entrada és gratuïta, i l'horari compatible amb sopars i altres excuses habituals. No hi faltin!" Ho estàs?
Això d’”altres excuses habituals” era una forma de parlar, o més ben dit de redactar una nota promocional pel concert... No estic enfadat. Al menys, no ho estic amb l’actitud del públic cap a mi o cap a la meva música. Una altra cosa és l’actitud general del públic d’aquest país cap a la música i la cultura en general. Em sembla molt trist que 60.000 persones es puguin gastar 70 euros per veure a Bruce Springsteen o AC/DC a l’Estadi Olímpic –i ho dic amb tots els respectes per Bruce Springsteen i AC/DC, que em semblen uns artistassos majúsculs i pels quals jo també passo per caixa quan vénen-, però al mateix temps ningú sigui capaç de baixar al bar de la cantonada on fan concerts i habitualment l’entrada és gratuïta. I encara em sembla més trist que molta gent no es pugui gastar sis o set euros amb un llibre o una entrada de cinema, però després se’n gasti nou o deu amb una copa en una discoteca. Això és una de les coses que ens situen per darrere de la majoria de països europeus. Quan vas a una sala de concerts a Alemanya o al Regne Unit, acostuma a estar plena. Ho he observat tant amb concerts meus com d’altra gent. Les sales tenen públic perquè en aquells països existeixen uns hàbits culturals que aquí no tenim, com el fet de consumir música en directe, sigui de gran, de petit o de mitjà format. Si la gent sap que té un bar a sota de casa on fan concerts, hi va perquè és una manera més de tenir vida social i passar-s’ho bé. I perquè són inquiets, tenen ganes de conèixer coses noves. Aquí, en canvi, preferim quedar-nos asseguts davant del televisor fins a quedar-nos adormits, i només sortim de casa si ens ho donen tot mastegat. I és clar, si no hi ha públic, no pot haver-hi una escena. I això implica que les sales tanquin, que els grups se separin i que després tothom es queixi. Aquest és un altre problema que tenim en aquest país: vivim instal·lats en la queixa permanent i gratuïta. Si donéssim suport a allò que ens envolta, probablement ens ho passaríem millor i no acabaríem lamentant-nos constantment del que podríem tenir i no tenim. Quantes vegades hem sentit dir que a Cardedeu o a Granollers no hi passa res? Doncs bé, et podria explicar casos d’uns quants projectes culturals –en algun dels quals jo mateix he estat implicat- que han fracassat en ambdós llocs per manca de públic. On eren aleshores tots aquells que sempre es queixen? Per què es queixen que no es fa res, si quan es fa alguna cosa no se’ls veu el pèl? Repeteixo: no estic enfadat amb ningú. Simplement dic que, com en tants altres àmbits, aquest país necessita un canvi de mentalitat i d’actitud pel que fa al consum cultural.


Quina valoració fas de l’Oriol Stardust?
No crec que jo sigui la persona més indicada per valorar-me a mi mateix, d’això és millor que en parli qui m’hagi escoltat o vist en directe. Simplement puc dir que m’ho he passat molt bé durant tot aquest temps i que m’han passat coses increïbles. Anar a Berlín, Nova York o Buenos Aires, i que hi hagi algú disposat a escoltar-te, no té preu. I tampoc té preu el fet de tocar amb alguns dels teus grups preferits. He compartit escenari amb una gran quantitat de grups i solistes que no citaré perquè la llista seria eterna i no em voldria deixar a ningú. A l’ep em van acompanyar Ricky Gil i Pol Font. El Ricky forma part de Brighton 64, que és una formació històrica d’aquest país li pesi a qui li pesi. I tant el Ricky com el Pol van formar part als anys 90 de Matamala, un grup que jo escoltava amb 15 anys i que em va marcar. I és clar, trobar-te un bon dia tocant amb ells és molt més que un privilegi, és un honor. Darrerament m’ha estat acompanyant en alguns temes Mónik Fuuur, d’Ivyfuuur The Polimonstre, un dels grups més interessants que han sortit a Barcelona durant els últims anys, de debò. L’estiu passat a l’Argentina vaig tocar amb Martin Medina, un músic i productor impressionant de qui vaig aprendre moltíssim. I com a anècdota, recordo que un bon dia vaig veure que els Surfing Sirles em citaven com a influència al seu myspace. La veritat, no sé com jo puc haver influït a un grupàs que porta tants anys a la carretera, però em va fer una il·lusió bestial veure el meu nom allà.


Vols afegir alguna cosa més?
Doncs m’agradaria donar les gràcies a tota la gent que m’ha donat suport al llarg de tot aquest temps. Novament, la llista és llarga i no m’agradaria deixar-me ningú, o sigui que no diré noms. Ells ja saben qui són. I moltes gràcies també a El Nas per haver-se fet ressò de la meva activitat durant més de sis anys. Com passa el temps!

El Nas Abril 2012

(I've Seen a) Bicycle a Perras Negras

En el link que encontrarán a continuación pueden escuchar la última edición de "Perras Negras", interesante espacio poético, literario y filosófico de Radio Hartares (Bernal, Buenos Aires), cuyos contenidos giran en esta ocasión alrededor de la bicicleta. La palabra, el contexto y sus múltiples significados. El programa se cierra con la canción "(I've Seen a) Bicycle", compuesta e interpretada por un servidor. Lo cual es un honor, obviamente.

Perras Negras 07/04/2012

El blog de Perras Negras

Recomanació: Javier Sun

Aquest missatge és per informar-los de la imminent visita de Javier Sun als escenaris catalans després d'una llarga absència. Per qui no el conegui, aquest donostiarra ha militat en formacions de culte de l'escena mod estatal com Scooters o Mod Time, a més d'haver desenvolupat durant més de deu anys una prolífica trajectòria solista. Actuarà el divendres, 13 d'abril (a partir de les 22h.), al restaurant-llibreria Anònims deGranollers (c/. Ricomà, 57), en el marc de la sessió mensual del club Pilé on 45. L'endemà, dissabte 14 d'abril (21,30h.), tocarà al Macondo Bar de Barcelona (c/. Conca, 21 - metro: Camp de l'Arpa). Amenitzaran el concert els dj's Rudemod i Yokomar, del club A Way Of Life. En ambdós casos l'entrada és gratuïta i les consumicions es cobren a preus raonables.


www.myspace.com/javiersun

La nostra secta de cada dia

Springsteen, removent consciències als seus 62 anys.

Des de fa anys, no paro d'escoltar en aquest país veus de gent suposadament molt autèntica que carrega sense pietat contra Bruce Springsteen. Parlo de gent tan autèntica, que es desfà en elogis cada cop que veu tocar davant 50 persones un grup o duet de folk nord-americà amb influències directes del Boss de "Nebraska". Gent que constantment s'omple la boca parlant del soul, el rock'n'roll i altres gèneres que conformen l'adn músical nord-americà. Gèneres, no se n'adonen ells, que Springsteen i la seva E Street Band van destil·lar a mitjans dels 70 per donar lloc al que es va conèixer com a New Jersey Sound. Parlo de gent que es queixa constantment de la dificultat o impossibilitat de veure als nostres escenaris a Neil Young o Tom Petty, gegants que als Estats Units tenen el mateix estatus que el de Freehold. Parlo de la gent que deixa d'escoltar un grup quan passa de ser un total desconegut a tocar en grans escenaris, mantenint els estàndards de qualitat però transcendint més enllà de la secta de torn (pecat capital en un país on el ressentiment està a l'ordre del dia).

Els arguments d'aquesta gent solen tenir qualsevol base excepte l'estrictament musical. Per entendre'ns, els agrada el citat duet de folk perquè toca davant de 50 persones, però no els agrada Springsteen perquè ho fa davant de 60.000. Els agrada Neil Young perquè és car de veure, però no els agrada el Boss perquè l'ha vist fins i tot la veïna del quart. Delirant. Un altre argument és el pretès distànciament  entre ells, sempre tan autèntics, i les citades masses -de les quals també podria dir unes quantes coses, però en tot cas mereixen un capítol a part- que esgoten les entrades dels concerts del Boss en qüestió d'hores. És el que té confondre l'autenticitat amb l'esnobisme més absurd. El cas és que, si del seu respectiu públic depengués, en aquest país no podríem escoltar cap grup. Perquè posats a parlar de tòpics, podríem parlar també dels pseudopunks que l'any passat van acudir en massa a veure Madness al Cruïlla com si aquests fossin un grup d'ska de festa major -inconscients ells que aquest grup ha evolucionat des dels dies de "One Step Beyond"-. O dels espavilats que es posen les seves millors gal·les per acudir als festivals com si fossin els més moderns de cada classe, aconseguint únicament transmetre una imatge tan repel·lent com les aromes de la depuradora del Besòs que cada any inunden el Primavera Sound segons com bufa el vent. Penso en tot el que em perdria si ho jutgés pel tipus de públic que té en aquest país i, francament, m'alegro de no ser tan autèntic com aquesta gent que carrega sistemàticament contra tot allò que surt dels límits de la seva secta particular.

Passant a coses més interessants, Bruce Springsteen va treure el mes passat "Wrecking Ball", considerat per alguns com el millor que ha fet des de "Born in the USA" (1984). El cert és que ambdós discos tenen paral·lelismes: cançons rodones engrandides per una producció fruit del seu moment -que, m'atreviria a dir, en el cas de "Wrecking Ball" aguantarà millor el pas del temps-. I sobretot, unes lletres farcides de ràbia contra un context social i econòmic que no és precisament per a tirar coets. Si "Born in the USA" retratava  l'Amèrica de Reagan i la ressaca de Vietnam, "Wrecking Ball" és un cop de puny a la taula davant la pitjor crisi econòmica -i conseqüent retallada de drets socials- des dels anys 30. Les onze peces que conformen l'àlbum carreguen sense compassió contra un sistema financer podrit, els banquers i empresaris disposats a sacrificar qualsevol cosa -excepte els seus comptes de resultats- en nom de la crisi i la classe política que els permet fer i desfer com i quan els surti dels nassos. Springsteen està emprenyat i acaba de parir un àlbum que no serà ben rebut a tot arreu -com la seva postura contrària al bel·licisme de Bush fill, que li va valer xiulades en diversos pavellons, o el seu rebuig explícit a la vessant més rància i reaccionària de l'esfera política nord-americana, que li ha costat més d'una amenaça de mort-. La qual cosa diu moltíssim a favor d'una figura pública de primer ordre com és la seva. I més quan moltes de les suposades icones alternatives dels nostres dies es limiten a tocar en macrofestivals i callar com putes davant tot el que està passant.

"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, durant una entrevista per a Rolling Stone, gener de 2012).

Audio: "We Take Care of Our Own" - Bruce Springsteen

The Martians: Low Budget Stunt King

Vint-i-dos sorollistes minuts produïts per Steve Albini.

Dies enrere vaig dedicar una estona a la sempre agraïda afició de comprar discos. Vaig localitzar una botiga amb una generosa secció d'ofertes on es podien trobar compactes a un euro. Me'n vaig endur vint-i-cinc, entre els quals hi havia apostes segures (The Monochrome Set, The Icicle Works, Jah Wobble i Mike Watt -sí, el dels Minutemen, i també dels Stooges-) però també una gran majoria de grups i solistes dels quals mai abans havia sentit parlar. Ara toca separar el gra de la palla, i això em portarà temps, òbviament. Però un primer reconeixement llampec a cada disc ja m'ha permès establir un ordre de preferències a l'hora de degustar la collita.

I un dels primers llocs se l'ha adjudicat per mèrits propis la petita joia que ens ocupa. "Low Budget Stunt King", de The Martians. La informació que n'he trobat a internet és escassa, però per fer-los cinc cèntims de tot plegat els diré que l'àlbum, l'únic que va enregistrar aquesta formació d'Atlanta, va sortir el 1995 a través d'Allied Recordings. I el que és més important: el produeix tot un Steve Albini, garantia de qualitat i indicador de per on aniran els trets. I és que "Low Budget Stunt King" són deu temes en tan sols vint-i-dos minuts. Bateries pesants, baixos greixosos, guitarres corrossives i una veu visceral. Grunge en estat primitiu, publicat en plena ressaca de la mort de Kurt Cobain però amb tanta mala llet com els primers Mudhoney o els propis Nirvana de "Bleach" i "In Utero" (també produït per Albini). Si aquests noms els diuen res, busquin aquest disc. No se'n penediran.




Audio: "Willy the Hypnotist" - The Martians

Indie what???

Andrew Bird

Atenció a les contundents veritats que el senyor Andrew Bird deixa anar durant una entrevista publicada a la darrera edició de la revista Rockdelux (número 305-Abril 2012):

"Escuchas la música alternativa que se produce ahora mismo y todo parece seguir un guión estricto; es profesional de la peor manera".

"Me temo que la escena de festivales ha acabado con la calidad y el riesgo de la música alternativa. Nadie quiere quedarse fuera, todos hacen lo mismo".

Doncs sí, té tota la raó el senyor Bird. El que ara anomenem música alternativa o indie (abreviació del terme independent, no ho oblidem) ja no té res a veure amb el seu concepte original. Perquè, no sé vostès, però jo no veig què té d'independent tocar en macrofestivals patrocinats per marques de cervesa o telefonia mòbil. Ni em semblen gens alternatius certs exercicis d'estil (ja sigui el folk tocat perquè toca, les imitacions barates de Joy Division o el revival dels 90) que van directes a les campanyes publicitàries o als citats macrofestivals. Francament, ara mateix em sembla més indie un grup de heavies de barri que qualsevol lluminària de les que es passegen per certes revistes de tendències.



Audio: "Imitosis" - Andrew Bird

Argentina Videos

(CAT)
Aquests són els enllaços a tres vídeos pòstums d'Oriol Stardust. El primer és un breu reportatge sobre la minigira argentina del passat mes d'agost. La resta són els videoclips d'"(I've Seen a) Bicycle" i "Top of the Hill", enregistrats també a l'Argentina. Tots tres són obra de Florencia Rives, en col·labroació amb Florencia Styslo.

(ESP)
Éstos son los enlaces a tres vídeos póstumos de Oriol Stardust. El primero es un breve reportage sobre la minigira argentina del pasado mes de agosto. El resto son los videoclips de "(I've Seen a) Bicycle" y "Top of the Hill", grabados también en Argentina. Los tres son obra de Florencia Rives, en colaboración con Florencia Styslo.

(ENG)
Those are the links to three posthumous Oriol Stardust videos. The first one is a short report on the tour I did last August in Argentina. The rest of them are the music videos for "(I've Seen a) Bicycle" and "Top of the Hill", also shot in Argentina. The three of them were produced by Florencia Rives, in association with Florencia Styslo.



Argentina Tour

(I've Seen a) Bicycle

Top of the Hill

Minifestival 2012

Laetitia Velma, savoir faire francès

Anímic, intensitat torrencial

Sarah Nixey, vida molt més enllà de Black Box Recorder

Dark Dark Dark, folk per a la generació post-Arcade Fire

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2012
Centre Artesà Tradicionàrius, Barcelona
March 31st, 2012


Nova edició del Minifestival, la que en fa 17. I nova col·lecció de delícies degustades en el millor dels contextos: sala petita i un festival de dimensions reduïdes organitzat per i per a gent que estima la música. No vaig arribar a temps d'escoltar l'escocès Alasdair Roberts i els anglesos Alphabet Backwards, o sigui que vaig començar directament amb Laetitia Velma. No són pocs els que l'han definit com un dels valors a l'alça de la música francesa -les seves connexions amb Dominique A hi juguen a favor-, i la veritat és que el seu pop d'autor -o més ben dit d'autora: perquè malgrat diferències idiomàtiques allà ressonaven amb força noms com els de Tori Amos o PJ Harvey- es mereix molt més que un vot de confiança. I més quan s'enfronta a tot un contratemps tècnic -el teclat no sonava ni a la de tres- aixecant-se, situant-se al centre de l'escenari i sostenint tot el pes del concert amb la seva veu i l'acompanyament d'una oportuna guitarrista. Savoir faire.

La va succeir un dels plats forts d'aquest Minifestival. Anímic no van brillar tant aquesta vegada com l'últim cop que els havia vist -fa mig any, durant la darrera edició del BAM-, però el seu concert no va baixar del notable alt. Els de Collbató van sortir a pinyó fix -la durada del concert era limitada i calia no perdre ni un segon-, però van tenir temps més que suficient per establir llaços emocionals amb el públic enmig d'un torrent d'intensitat on el folk-pop de cambra deixava pas sense problemes a tempestes elèctriques i orgies sòniques com la que va tancar el set.

"La darrera vegada que vaig tocar a Barcelona va ser el 1998", recordava Sarah Nixey, que no havia trepitjat la capital catalana des dels seus dies al capdavant de Black Box Recorder. Una llàstima el que ens hem estat perdent, tenint en compte que el seu podria haver estat perfectament EL concert del Minifestival 2012. Amb una posada en escena fosca i austera -els cops d'un piano pesant i una guitarra elèctrica en segon terme-, la londinenca es va presentar com tota una diva de la cançó d'estètica noir. Fins i tot les excursions puntuals al repertori de la seva antiga banda -"England Made Me" i "The Facts of Life"- van adquirir una nova dimensió sense sonar fora de lloc. Però la cirereta va ser la deconstrucció de "Love will Tear Us Apart" (Joy Division) amb què va tancar el set. Que n'aprenguin les hordes d'imitadors d'Interpol que omplen pàgines a les revistes de tendències.

Va tancar la nit Dark Dark Dark, quintet de Minneapolis que enllaça la vessant més melancònica de la tradició nord-americana amb l'èpica de la generació post-Arcade Fire. Presentaven "Wild Go", un segon disc que ha seduït bona part de la premsa especialitzada -com a mínim, més enllà de les nostres fronteres- gràcies a perles del tamany de "Daydreaming" o "Wild Goose Chase". L'ovació que van rebre al final del seu concert es va extendre durant diversos minuts, fins i tot quan els llums ja s'havien encès i la música enllaunada indicava al respectable que era hora d'anar-se'n cap a casa. No n'hi havia per a menys: aquest concert ja formaria part de l'imaginari col·lectiu d'haver-se celebrat en un festival de grans dimensions.

Menció obligatòria també per als tres grups que havien tocat la nit anterior a la festa de presentació del Minifestival 2012, a la sala Underground. Tres propostes diferents però complementàries que tracen un mapa extraoficial d'una Barcelona on passen moltes coses interessants -una altra cosa és que qui se n'ha d'adonar, vulgui adonar-se'n-. Van trencar el gel Naturalesa Salvatge, deixant un llistó elevadíssim a base d'indie pop melòdic i a la vegada sorollista, amb ecos de Planetas i Dinosaur Jr. Miss Q, danesa establerta a Barcelona, va desplegar tot un arsenal electrònic que tant aviat podia apuntar al trip hop com a l'electroclash, sempre cuidant l'aspecte visual amb videoprojeccions i una estètica protocabaretesca.

Finalment, Els Nens Eutròfics van proclamar-se com un dels millors antídots contra el costumisme insuls que s'ha apoderat darrerament del mal anomenat nou pop català. Amb el polifacètic Josep Pedrals com a lletrista i mestre de cerimònies, les seves cançons són un conglomerat de rock nerviós, post-punk ballable i versos galàctics. Un poti-poti on ressonen els Umpah-pah més atrevits, el Sisa dels 80 i, fins i tot, la Dharma de "L'Atlàntida". I una autèntica festa a peu d'escenari. Un altre dels plats forts del festival, sense cap mena de dubte.