El 30è aniversari de Mojo

Moltes felicitats a la revista Mojo, que celebra tres dècades de periodisme musical rigorós, compromès, apassionat i en paper amb una edició especial –la del mes de novembre-, mirant enrere per seguir caminant endavant –s'hi repassen alguns capítols essencials de la crònica pop d'aquests 30 anys, amb protagonistes com Paul Weller, Bob Dylan o els White Stripes-. I amb un llaminer recopilatori de cançons d'àlbums comentats a la secció Buried Treasure –que cada mes es dedica a desenterrar obres oblidades o directament passades per alt-.

Gordon Lightfoot (1938-2023)

GORDON LIGHTFOOT
(1938-2023)

"El seu nom és sinònim de cançons atemporals sobre trens i naufragis, rius i carreteres, amants i solitud". La cita la va escriure Nicholas Jennings, el biògraf de Gordon Lightfoot. I em sembla una de les millors maneres de recordar una de les figures capitals de la música canadenca –i d'arreu del món- de les passades sis dècades. Mestre de mestres de l'art de fer cançons, al seu repertori s'hi compten joies de la mida d'"Early Morning Rain", "If You Could Read My Mind", "Carefree Highway", "Sundown" o "Rainy Day People" –la llista sencera podria ser infinita-.

"No se m'acut cap cançó de Gordon Lightfoot que no m'agradi. Cada cop que escolto una cançó seva, m'agradaria que durés per sempre. Lightfoot va esdevenir un mentor per a mi durant molt de temps. Crec que probablement encara ho és avui". Això ho va dir Bob Dylan, qui en diverses ocasions va versionar peces del canadenc –també ho van fer Elvis Presley, Johnny Cash, Neil Young i Paul Weller, per citar-ne tan sols a cinc, i tot un Marty Robbins va obtenir un dels seus grans èxits radiofònics amb la gravació original de "Ribbon of Darkness", composta pel mateix Lightfoot-.

Referent en àmbits que van del folk al country i del pop a la cançó d'autor, la carrera de Lightfoot té les seves arrels a finals dels 50, amb un peu a l'estudi de gravació –treballava enregistrant música per anuncis- i l'altre a les cafeteries bohèmies de Los Angeles –on s'havia traslladat temporalment-. De tornada a Toronto, va començar a posar les bases d'una discografia on els clàssics es compten a grapats i que pràcticament arriba fins als nostres dies –el seu darrer àlbum, "Solo", data de 2020-. Ha mort a l'edat de 84 anys i deixant un d'aquells buits que ja no es podran tornar a omplir.

The Mysterines

Una bona dosi d'actitud i un grapat de cançons memorables.

Una banda jove que sap sonar clàssica sense deixar de ser ella mateixa, però sobretot sap sonar fresca sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all. Es diuen The Mysterines, són de Liverpool i les seves cançons evoquen el bo i millor del rock alternatiu transatlàntic dels 90 –també de la primera dècada del segle XXI-. Guitarres d'alta tensió, ritmes urgents, una bona dosi d'actitud i la poderosa veu de Lia Metcalfe en primer pla. Pensin en Hole, Veruca Salt, The Muffs, Elastica i la PJ Harvey més elèctrica, i tot seguit sumin-los a ells a la llista.

Van debutar el 2016 amb un ep homònim al qual va seguir al cap de tres anys un altre disc curt, el notable "Take Control". Aquest 2022 han publicat per fi el seu primer àlbum, un "Reeling" que acaba d'afinar la punteria amb títols tan rodons com "Hung Up", "Dangerous", "On the Run" o aquest clàssic immediat que és "Life's a Bitch (But I Like It So Much)". Acaben de fer la seva primera gira nord-americana, ho van petar dies enrere al programa de Jools Holland i compten amb admiradors com Paul Weller. El seu secret, insistim, l'actitud i les cançons. I les ganes de menjar-se el món. El futur hauria de ser seu.

Més informació:

The Mysterines  /  Pàgina web

R.I.P. Keith Thomas

Keith Thomas.

Ha mort Keith Thomas, veterà saxofonista recordat sobretot per haver format part de The Jam durant els darrers anys del grup, quan Paul Weller i companyia van orientar el seu discurs cap al soul –a més de sortir de gira, va participar a les sessions del darrer àlbum de la banda, "The Gift" (1982)-. També va tocar amb Bananarama, Julian Lennon i Heaven 17, entre d'altres, i va militar en bandes com Second Image o Pressure Point. La seva mort l'ha comunicat el mateix Weller través de les xarxes socials.

Mojo: "Into Tomorrow" (2021)

La revista Mojo ha convidat Paul Weller a fer de director de la seva edició de juny. El resultat va en línia amb els estàndards de qualitat habituals de la publicació britànica, i inclou un recopilatori de peces que el mateix Modfather ha seleccionat especialment per l'ocasió. Es titula "Into Tomorrow", i hi figuren tries tan reconeixibles com The Blow Monkeys, Richard Hawley o P.P. Arnold, però també tota una sèrie de noms a descobrir i a seguir de prop. Com ara The Stroppies, un refrescant combo australià de pop à la Go-Betweens. O Gabriels, un trio californià de soul sofisticat amb un vocalista, Jacob Lusk, que pot recordar per moments a Marvin Gaye o Curtis Mayfield. Weller arrodoneix l'operació amb una raresa del seu propi catàleg, "In Another Room", que titulava l'ep de música experimental publicat l'any passat amb edició limitada.

Nolan Porter (1949-2021)

NOLAN PORTER
(1949-2021)

La seva trajectòria discogràfica va ser breu, tan sols un parell d'àlbums i un gravat de singles facturats entre finals de la dècada dels 60 i principis dels 70, però fins just abans que la pandèmia ho aturés tot encara seguia actuant amb regularitat en ambdós costats de l'Atlàntic. Figura de culte en l'àmbit del soul i el rhythm & blues, especialment apreciat en entorns com l'escena mod, Nolan Porter és autor de dues pistes que solen figurar entre els grans clàssics d'allò que es va anomenar Northern Soul –la qual cosa li ha donat a la llarga una major acceptació en països com el Regne Unit que no pas als Estats Units, d'on és originari-. La primera, "Keep on Keeping On", és un trencapistes incontestable el riff del qual va ser reciclat per Joy Division a "Interzone". La segona té un aire als Stones més foscos i misteriosos de finals dels 60, i tota una generació la va redescobrir l'any 2004 a través de la celebrada lectura de Paul Weller. Ens ha deixat amb 71 anys.

La música, segons Weller

"La música és quelcom que cal tenir present de forma constant. (...) Observar com la música afecta les persones, comprovar tot allò que pot fer per a les persones, és motiu suficient perquè jo respecti la música. És quelcom més gran que uns sorolls bonics a la ràdio". Sàvies paraules de Paul Weller en una entrevista publicada aquest mes d'agost per la revista Mojo.

Al mateix article, el Modfather es refereix a les remasteritzacions dels discos dels Beatles. Ho fa sense pèls a la llengua, i deixa anar una reflexió que podria servir per qualsevol campanya de reedicions d'aquesta mena –sí, també les de The Jam-: "No em convencen, en absolut. No cal remesclar aquells discos, especialment 'Abbey Road'. Per mi, aquest és el disc més ben gravat i sonoritzat de tots. És definitiu".

I això és el que té a dir Weller sobre els outtakes: "Alguns són interessants, però la resta són collonades. Anys enrere vaig comprar un bootleg, amb una de les cares plena de versions lleugerament diferents d'"Strawberry Fields Forever". (...) No tenia sentit! Vaig acabar adonant-me que no necessitava saber com s'havia fet la màgia". La màgia, quedem-nos amb aquest concepte.

Paul Weller - "On Sunset" (2020)

Mirar enrere amb la finalitat de caminar cap endavant ha estat una de les grans especialitats de Paul Weller des dels dies de The Jam. Si aleshores va recuperar les essències fundacionals del moviment mod des d'una òptica regeneradora que contrastava amb la tònica general d'aquell oxímoron anomenat mod revival, des d'aleshores ha seguit explorant tot un seguit d'arrels profundes que li han servit precisament per a renovar-se de forma constant al llarg de quatre dècades llargues durant les quals ha tingut major o menor fortuna però mai ha fet cap pas en fals en termes artístics.

"On Sunset" (2020), el seu flamant darrer plàstic, referma aquesta voluntat de seguir avançant a partir de referents pretèrits, en aquest cas un llenguatge musical que sempre ha estat una de les seves raons de ser. El soul que el va alimentar de bon principi a través dels vinils de la factoria Motown i que ell mateix va explorar durant els dies de The Style Council. Per descomptat, que ningú s'esperi ni una cosa ni l'altra en aquest nou plàstic, sinó una elegant reinterpretació del gènere a mans d'una autoritat de ple dret en la matèria –i, certament, un contrast amb el caràcter reposat i intimista del seu predecessor, "True Meanings" (2018)-.

No, definitivament aquest no és la mena de treball que devien estar esperant aquells devots del Northern Soul que alternen la iconografia de The Jam amb indumentària Fred Perry i excursions en scooter. Més aviat és un nou capítol d'aquesta fèrtil i prolífica etapa de maduresa en què el Modfather s'ha atrevit d'una vegada per totes a mirar molt més enllà del seu llegat i de tot allò que se li pugui pressuposar, a fer allò que li vingui de gust en cada moment i a recordar a qui ho hagi oblidat que ser mod consisteix (o hauria de consistir) justament en qualsevol cosa menys en esdevenir esclau de cap mena de fórmula.

Puntualment assistit per vells amics i coneguts que van de Mick Talbot –el seu aliat a The Style Council- a Lee Thompson (Madness) o Jim Lea (Slade), Weller ha facturat un repertori que tant pot posar al dia les textures sintètiques de la dècada dels 80 (la inicial "Mirror Ball", l'onírica "Earth Beat") com conquerir les pistes de ball més calentes de la dècada anterior ("Old Father Tyme") o invocar la sofisticació de Marvin Gaye i Curtis Mayfield ("On Sunset"). El resultat és un conjunt que de ben segur descol·locarà més d'un de la mateixa manera que The Style Council van alienar part de la parròquia de The Jam, però al mateix temps ve a enriquir un dels catàlegs discogràfics més eclèctics de la generació (post-)punk.

Paul Weller - "True Meanings" (2018)

És sorprenent la quantitat de cops de timó inesperats (i generalment encertats) que ha fet la trajectòria de Paul Weller durant la passada dècada -justament des que el Modfather va comptar 50 primaveres-. Tot va començar amb "22 Dreams" (2008), un acostament a la psicodèlia en les seves diferents manifestacions que va inaugurar l'etapa més imprevisible i frenètica de la carrera del londinenc des dels dies de The Jam. Des d'aleshores s'ha atrevit a experimentar amb tota mena de registres, arribant a jugar amb el krautrock i tornant ara fa un any al format cançó marca de la casa amb "A Kind Revolution" (2017).

I justament quan semblava que ja no li quedava cap racó de l'espectre estilístic per explorar, Weller estrena la seva setena dècada vital amb un disc de caràcter intimista. Un "True Meanings" (2018) que situa la veu i la guitarra en primer terme i es complementa amb arranjaments orquestrals que, salvant distàncies, poden arribar a evocar l'obra de Burt Bacharach o fins i tot el Richard Hawley més crepuscular. Peces de naturalesa fràgil i regust tardorenc -tan sols la inicial "The Soul Searchers" arriba a augmentar revolucions- que valen el seu pes en or però, ho ha avançat el seu autor, no són el precedent de res. Un cop l'hagi presentat -ha anunciat una minigira per boscos de la Gran Bretanya de cara a la primavera vinent- promet tornar a l'estudi amb format elèctric. Encara incombustible als 60 anys.

40 anys d'"All Mod Cons"

Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.

Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.

40 anys d'"In the City"

El revival mod de finals dels anys 70 i principis dels 80 no va suposar la primera ocasió en què la música pop mirava al seu propi passat per a seguir avançant -abans hi havia hagut altres revivals com els del blues i el folk-, però sí que va ser el primer fenomen en adoptar un component estètic decididament retro i, de passada, va posar les bases per a tots els exercicis revivalistes i revisionistes que el seguirien. A l'hora d'assenyalar-ne el detonant sol citar-se l'estrena als cinemes de "Quadrophenia" (1979), el film de Franc Roddam inspirat en l'òpera rock homònima de The Who, però cal no oblidar el pes que va tenir en tot plegat l'edició del primer àlbum de The Jam, "In the City", tal dia com avui de 1977.

Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler ja havien acreditat la seva militància mod fins i tot abans d'entrar a l'estudi de gravació, però amb el moviment donat per mort des de feia cosa d'uns deu anys i el punk omplint les portades dels diaris, el més fàcil era adscriure el trio londinenc a la revolució de l'imperdible. No és cap secret, de fet, que qualsevol dels contemporanis punks de The Jam compartia amb ells referents com els Who, els Small Faces o el soul d'Stax i Motown. Produït per Vic Smith i amb una icònica caràtula obra de Bill Smith i Martyn Goddard, "In the City" contenia dotze talls que sintonitzaven de ple amb l'energia i la mala llet del punk, deu de propis i dues versions, "Slow Down" de Larry Williams i el "Batman Theme" de Neal Hefti.

Peces com "Art School", "Away from the Numbers" o sobretot la pròpia "In the City" van arrelar molt fort tant a dins com a fora de l'òrbita punk, motivant en qüestió de mesos la proliferació d'incomptables bandes dedicades a reviure la causa mod a cop de posats elegants, melodies urgents i guitarres enceses. Com sol passar en aquests casos hi havia de tot, des d'il·lustres campions de la causa fins a projectes més aviat oblidables. Però cap d'ells arribaria mai a eclipsar uns Jam que, fidels a l'esperit mod original, anirien sempre a la seva i un pas per davant de la resta. Amb els anys sofisticarien el seu so i esdevindrien portaveus generacionals en tota regla, però mai més tornarien a sonar tan crus i directes com en aquest "In the City" que avui fa 40 anys. Per cert, no deixin d'escoltar el darrer treball en solitari de Weller, un "A Kind Revolution" (2017) acabat de sortir del forn on el Modfather manté i fins i tot eleva el boníssim estat de forma exhibit durant la passada dècada.

Esperit modernista

Paul Weller.

Breu però molt intens l'article que l'edició espanyola de Rolling Stone dedica a Paul Weller -signat per Brenda Otero i publicat aquest mes de maig-. Un repàs a la trajectòria artística d'un músic no entén l'art des de la comoditat ni des de la repetició, sinó des de l'exploració i la renovació constants. "Coldplay treuen el mateix disc cada dos anys, Elbow també, dues bandes que omplen estadis. (...) Els de la meva edat estan morts o fent cabaret, de gira nostàlgica. Potser el públic se sent còmode escoltant allò que ja coneix, però a mi no m'interessa". El Modfather és tan valent com inquiet, i a nivell d'influències és tota una esponja. Està més al dia de l'actualitat musical que molts joves aspirants a estrella, però confessa inspirar-se també en disciplines com les arts visuals. Per això, perquè el seu ventall artístic és totalment transversal, la seva obra manté intacta la transcendència disc a disc i gira a gira.

"Hi ha dues escoles de pensament mod", apunta, "els que volen convèncer-se que encara és 1964, i aquells que apliquen l'esperit modernista a l'actualitat i busquen la novetat". Sàvies paraules, les de qui va dissoldre el seu grup més reconegut quan es trobava al cim de l'èxit artístic i comercial -"Una de les raons per les quals The Jam segueix tenint rellevància és que vam parar al moment just"- per a baixar a l'infern de l'artista incomprès. Esquivant el que esperava d'ell el gran públic -el pop de guitarres dels Jam- i apostant per allò que sentia de debò -el soul pop avançat de The Style Council-. I mantenint-se fidel al seu compromís artístic per molt elevat que fos el preu a pagar: a principis dels anys 90, Weller es trobava sense banda ni discogràfica, i es va veure obligat a viure temporalment a casa dels seus pares.

No deixa de ser paradoxal que això passés a principis dels 90, perquè precisament eren aquells els anys en què a casa nostra s'estava gestant una escena fictícia aixecada a cop de subvencions directes i indirectes. Anys més tard, la generació Britpop reivindicava a Weller com a font d'inspiració. Al mateix temps, el Modfather tornava a alçar el vol amb una trajectòria solista que ha fet d'ell tota una institució i que a data d'avui sembla no conèixer sostre. Mentrestant, aquella escena tan nostrada s'ha acabat destapant com allò que sempre ha estat: un funcionariat artístic sense cap mena d'impacte més enllà del seu gueto oficialista. El temps, que acostuma a posar les coses al seu lloc. I les maneres de fer, que diuen molt dels països i les seves indústries culturals.

Tot s'ha fet abans

"No pots anomenar un sol artista que sigui totalment original. (...) Tot s'ha fet abans. Cap on més pots avançar? Tota aquesta tècnica que escoltem ara mateix, ja la tenien els Beatles i Pink Floyd el 1967". Aquestes paraules resumeixen part del que molts melòmans debatem amb més freqüència de la que voldríem. Podrien ser actuals, però van aparèixer a l'edició del 20 de gener de 1979 de la desapareguda revista Melody Maker. Les pronunciava Paul Weller, vocalista aleshores d'uns Jam que es trobaven a la flor de la vida, i a qui alguns acusaven de fer el mateix que gairebé vint anys abans havien fet els Who. Francament, jo no crec que The Jam fessin exactament el mateix que The Who. Com tampoc crec que ja no surtin propostes originals.

Audio: "All Mod Cons" - The Jam

PAUL WELLER - Sonik Kicks (2012)

Torna Paul Weller i ho fa amb un altre cop de timó que desconcertarà encara més a qui no hagi entès els seus darrers moviments, a la vegada que el torna a reivindicar, als seus 53 anys, com un dels músics més inquiets de la Gran Bretanya. "Sonik Kicks" insisteix en la mateixa idea que els seus dos anteriors treballs: Weller va arribar als 50 més obert de mires que mai, disposat a escoltar qualsevol cosa que sortís d'uns altaveus i absorbir-ne tantes influències com li fos possible. Influències que tant podien venir del folk anglès més boirós com del jazz més avantguardista, tal i com va quedar pal·lès al celebrat "22 Dreams" (2008) -un disc al qual, insisteixo, jo no atorgaria l'etiqueta d'obra mestra que es va guanyar al seu moment-. Dos anys després, "Wake Up the Nation" tornava a acostar-se al rock de guitarres més urgent i directe, sense fer marxa enrere -la psicodèlia, el jazz i el folk ja s'havien instal·lat definitivament a l'ADN de l'exlíder de The Jam- però amb un millor enfoc que "22 Dreams". Quedava clar, en qualsevol cas, que Weller no volia repetir-se. I encara queda més clar després d'haver escoltat "Sonik Kicks". Simon Dine torna a fer-se càrrec de la producció, i vells coneguts com Steve Cradock, Noel Gallagher o Graham Coxon aporten més d'un cop de mà. Però que ningú s'esperi la continuació de res que el Modfather hagi firmat fins ara. Sí, hi ha potencials hits per a trencar pistes de ball farcides de serrells i polos Fred Perry ("The Attic" i la potent "Around the Lake"). Tampoc hi falta un mig temps sofisticat amb secció de cordes inclosa ("By the Waters", el més semblant a "Wild Wood" que trobaran en aquest plàstic). Però la tònica general són incursions en el pop electrònic (la inicial "Green" o la deliciosa "When Your Garden's Overgrown"), el dub ("Study in Blue") i sobretot la darrera obsessió de Weller, el krautrock (a destacar l'atmosfèrica "Dragonfly"i els ritmes tribals de "Drifters"). No, aquest disc no és per als que encara somien amb una reunió de The Jam, però suposa l'enllaç definitiu entre el Modfather i una nova generació de músics britànics -i ja en van unes quantes-. Tant de bo tots els discos de maduresa fossin així.




Audio: "Green" - Paul Weller