CONCERT DE PRESENTACIÓ DEL MINIFESTIVAL
Espai Jove La Fontana, Barcelona
26 de gener de 2013
El Minifestival de Música Independent és una iniciativa necessària en una ciutat com Barcelona. No només perquè ens acosti delícies com els madrilenys Coffee & Wine o uns pilars del pop independent britànic com The Primitives -ambdós confirmats a l'edició d'enguany, el 23 de febrer a l'Espai Jove Les Basses-, sinó per la seva decidida aposta per la vessant més inquieta i heterogènia de l'escena local. Com a exemple, el triplet que va desfilar la nit passada per l'escenari de l'Espai Jove La Fontana, durant el concert de presentació del Minifestival. Un concert que a punt havia estat de no celebrar-se a causa de les baixes a l'últim moment de dos dels grups participants. Les gestions a corre-cuita, la militància i la passió per la música van donar lloc a un nou cartell i, el que és més important, una nit rodona com poques.
El primer a trepitjar l'escenari va ser The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera. Darrerament l'hem pogut veure acompanyat de diferents bandes, però al Minifestival es va presentar tal i com ho ha fet gairebé sempre: amb l'únic suport de la seva guitarra, la seva veu -no va faltar un tema a capella- i unes cançons que beuen de l'antifolk i el folk-punk més desenfadat. Ahir en va avançar un parell que formaran part del seu proper disc -segons va explicar, tornarà a comptar amb l'acompanyament de tots uns Anímic-, va versionar als Deviants i va recuperar perles com "Unicorns psicodèlics de colors", "Snow" o "1998".
ZELIG, l'altra incorporació d'última hora al cartell, és un trio barceloní de rock cantat en castellà, de melodies memorables escampades sobre atmòsferes intenses, i amb la mirada posada en l'indie dels 90. Comparar-los amb Planetas seria el més fàcil, però la veritat és que hi ha molt més. Hi ha aquella versió de "Where Is My Mind?" (Pixies) amb què van tancar el concert i van deixar clar per on va la cosa. I sobretot hi ha material propi tan potent com "Un día de estos", tema inicial del seu ep de debut i un dels moments àlgids del concert d'ahir. Era el segon que oferien en l'any que porten tocant junts. Ningú ho hagués dit, per la seguretat amb què van defensar el seu repertori.
Finalment, els també barcelonins Gerard Civat i els Civets van posar la sala de potes enlaire amb un format atípic. Rock sense guitarres. Un baix i una bateria acompanyant el teclat i la veu descarada de Civat. Melodies inoblidables, arranjaments amb regust de Brill Building i la West Coast dels setanta però també de Jens Lekman i Josh Rouse, i una lírica tan irònica i aguda com personal i intransferible. I un tema que si res no falla acabarà esdevenint un himne d'aquells que es canten a cada casa, "Ella és tan puta". La van repetir com a bis improvisat a petició popular i amb l'acompanyament vocal de tot el respectable durant la tornada. Segueixin-los de ben a prop, que apunten molt amunt.
 |
| The Missing Leech. |
 |
| The Missing Leech. |
 |
| Zelig. |
 |
| Zelig. |
 |
| Gerard Civat i els Civets. |
 |
| Gerard Civat i els Civets. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada