Pot semblar una broma de mal gust, però no ho és. El revival folk i la contracultura del Greenwich Village de principis dels 60 van tenir la seva contrapartida en una sèrie de
singer/songwriters de dretes.
Janet Greene,
Tony Dolan i
Vera Vanderlaan en són tres exemples, i firmen la totalitat dels 29 temes inclosos a l'antologia
"Freedom Is a Hammer" (Omni Recording Corp., 2012). Peces enregistrades entre 1966 i 1968 i que, en comptes de protestar a favor dels drets civils o en contra de la Guerra de Vietnam, ho feien a favor d'aquesta última o en contra de l'
amenaça comunista. Tot plegat, tan desagradable com un dinar de germanor del Tea Party o una d'aquelles manifestacions
a favor de la vida i la família que organitzava l'Església espanyola quan el PP es trobava a l'oposició.
¿Rolling Stone? ;)
ResponEliminaSí, la última Rolling Stone (edición española) se hace eco de ese recopilatorio, pero ya hace tiempo que algunos blogs hablan del mismo y yo también quería hacerlo (pero no pude escucharlo hasta ayer). Lo raro es que, siendo su edición reciente, ninguna revista (RS inclusive, si no recuerdo mal) lo haya sacado en su sección de críticas. Porque, contenido político aparte, estamos hablando de música, ¿no?
EliminaGràcies per la informació Oriol, no ho coneixia. Al nostre país, així com a la resta de l'Estat espanyol, sempre hem tingut un bon farcit de bandes i cantants folks religiosos amb lletres manifestament reaccionàries, i avui en dia fins i tot alguna que altra cantant de l'anomenat folk indie se declara obertament de dretes.
ResponEliminaD'altra banda, crec que no surt cap ressenya als mitjans no per motius polítics sinó perquè, a l'igual que passa al periodisme en general, la desídia dels anomenats professionals especialitzats en música els porta a parlar tant sols dels discos i les discogràfiques que paguen publicitat. Es una sensació tot i que puc estar equivocat. Ja em perdonaran.
Sí, és cert que al nostre país també hem tingut coses semblants. En el cas de l'indie folk, si et refereixes a Russian Red, jo no la posaria en aquest sac, perquè malgrat haver-se declarat de dretes la seves lletres no tenen contingut polític.
EliminaSobre el tema dels mitjans, segurament tens raó, però crec que això només passa a nivell de discogràfiques i grups nacionals. Sé de grups d'aquí que han enviat discos a mitjans que s'autoproclamen de referència, i aquests els han respost amb el llistat de tarifes de publicitat. En canvi, de vegades veus articles sobre grups de fora que és impossible que hagin pagat. És el complexe d'inferioritat (o més aviat, de que qualsevol cosa feta a fora és millor) que tenim aquí, i que ens manté com un país de tercera per molts macrofestivals que tinguem.
Amic Oriol, el periodisme ha deixat de ser un ofici, i t'ho dic des de la meva experiència, per esdevenir un negoci pur i dur amb explotació laboral inclosa i sense cap mena d'horitzó ni objectiu cultural més enllà del format tecnològic a emprar. Les revistes especialitzades en música no s'escapen d'aquesta trampa consumista i no tenen cap mena d’interès comunicatiu. L'únic que pretenen es intentar enlluernar-nos amb dades sobre grups estrangers mentre als d’aquí els enganyen exigint-los publicitat a canvi de publicar-los-hi un trist paràgraf de crítica plena de tòpics que han sentit a les converses animades dels bars. És vergonyós que després presumeixin d’integritat i solidaritat amb la nostra escena estatal.
ResponEliminaRespecte a la Russian Red, només posava de manifest les seves pròpies declaracions. La seva música no em diu res tot i que m’agradaria saber què considera ella que comporta ser de dretes i si aquesta en principi valenta declaració de principis, no té com a propòsit caure bé entre cert públic gens bel•ligerant i per suposat cridi l’atenció d’un poder establert que li facilitaran i força mantenir els seus ingressos monetaris.
Finalment, estic amb tu que som un "país de tercera" per molts macrofestivals que tinguem però la culpa no la tenen tota els promotors, les revistes i les multinacionals, que en definitiva només volen fer negoci, sinó també gran part del públic consumidor de rock and roll i derivats per al que la música no és necessàriament la part més important de la seva actitud merament hedonista. Afortunadament, amb els anys se’ls hi passa com si fos un febre d’adolescents però malauradament ara prefereixen gastar-se els calerons en una ratlla o un gintonic abans que comprar un single de 6 miserables euros.
Totalment d'acord amb el que dius sobre el públic. Suposo que és com queixar-nos dels polítics, que al capdavall només reflexen la societat a la qual representen (o pretenen representar). Un país de tercera té polítics i escenes musicals de tercera, però tot plegat és per culpa d'una ciutadania que també és de tercera. I sí, fa dies jo també lamentava en aquest mateix blog (arran del tancament de la llibreria Catalònia) que em sembla molt fort que el públic en general es queixi dels preus dels discos, els llibres o el cinema, però al mateix temps es deixi mig sou amb copes.
EliminaI sí, per desgràcia el periodisme ha esdevingut en termes generals un negoci i ha deixat de ser un ofici. Dic en termes generals perquè, per sort, encara queden algunes excepcions -crec que parlo amb coneixement de causa perquè jo m'hi dedico-. En el cas del periodisme musical, a banda de tot el que dius tu mateix -amb el qual estic molt d'acord-, crec que hi ha un altre afegit. El fet, precisament, d'estar emmarcat en l'àmbit musical. Experiències passades en aquest sector em van demostrar fins a quin punt qualsevol ofici -de promotor a periodista, passant pel tio que vigila la porta d'un camerino-, quan es vincula amb la música -i més concretament amb el rock- experimenta una considerable pujada de fums. De fet, tothom sembla competir per veure qui té els fums més alts.
Recordo, per exemple, un tio que va fer de porter accidental en una sala, un dia que hi tocava un grup de punk que acabaria passant sense pena ni glòria. No sé a què es dedicava habitualment l'amic en qüestió, però aquell dia es va posar a la porta i semblava ser el seu gran somni: era algú. I pel seu posat, semblava creure's més important ell que el propi grup. Perquè aquest és un altre tema: per irònic que sembli, al negoci musical qui menys té a dir-hi semblen ser els propis músics.