Latcho Drom

El Colectivo Cautivo va projectar la nit passada "Latcho Drom" (1993) a la NAUB1 de Granollers. Un documental francès que repassa l'evolució geogràfica i històrica del poble gità a través de la seva música. De l'Índia a Andalusia, passant per Turquia, Romania, Egipte o Hongria. I del folklore del Rajasthan al gypsy jazz, passant pel flamenc i les músiques populars de l'est d'Europa. L'art com a reflex de l'entorn on neix i es desenvolupa. La música com a retrat de qui la practica i de la realitat que l'envolta, i no com una simple acumulació de xifres, rankings i patrocinis. Una desfilada de sonoritats orgàniques que s'improvisen en banquets, festes, oficis religiosos, caravanes, carrers, places o descampats. Música en moviment constant, produïda per éssers humans i no per una indústria cada dia més estèril. Una gent de tarannà humil, sense cap més ambició que viure i sense cap més possessió que allò que necessita per a viure. I unes vides que no s'entenen sense la seva música, perquè la seva música tampoc s'entén sense les seves vides.

A la imatge, un moment del documental. Visita als carrers d'un barri humil d'Istanbul. Carrers plens de nens que probablement no hagin vist mai una videoconsola -recordin que el documental és de 1993-, però en canvi són capaços de fer màgia quan piquen un tambor o una caixa de plàstic amb els palmells de les mans. Carrers grisos però a la vegada plens de color, bruts i caòtics però amb vida a cada racó. Una vida que es manifesta a través de les olors, els costums, els sons i les arts. Així havia estat i així hauria de ser aquesta Barcelona que, de tan guapa que s'ha posat, cada dia és més irreconeixible. Aquesta Barcelona oficialista que ja gairebé ha exterminat la música del carrer a base de multes, sancions i ordenances de civisme. Aquesta Barcelona que confón netedat i higiene amb façanes de postal i disseny de cartró-pedra. Aquesta Barcelona que encara no ha entès que multiculturalitat i Botiga més gran del món són conceptes incompatibles.