"Per a arribar a dalt de tot (en el negoci musical), se't sol demanar que siguis jove, maca i esvelta. Però antigament, per a les cantants de jazz i blues tot això no era necessari. És veritat que aleshores hi havia més tabús, més normes establertes, però també més autenticitat". Ho declara
Dayna Kurtz en un article publicat aquesta setmana per Mondo Sonoro a la seva edició digital. I té raó. Penso en
Bessie Smith,
Ma Rainey,
Memphis Minnie,
Billie Holiday,
Big Mama Thornton,
Sister Rosetta Tharpe o fins i tot
Janis Joplin. Cap d'elles gaudia d'un físic privilegiat ni es passava hores i més hores a l'estilista. Però totes tenien un segell que les feia úniques, moltes coses a dir i sovint res a perdre. Suposo que per això, les lamentacions de la Holiday, la ràbia de la Joplin o l'èxtasi de
Patti Smith em posen molt més que els modelets de passarel·la que tapen amb maquillatge i estilismes impossibles la seva manca de discurs artístic.
Audio: "Do I Love You" - Dayna Kurtz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada