Peret tocava rock'n'roll

PERET

(1935-2014)

Desconfiïn de qualsevol ramat de músics malcarats, guarnits amb tatuatges i vestimentes curosament estripades, sobretot quan els escoltin repetir amb massa insistència el terme rock'n'roll. Perquè aquests ramats poden fer moltes coses, i algunes fins i tot les deuen fer bé, però de tocar rock'n'roll gens ni mica. Pere Pubill Calaf, Peret, sí que tocava rock'n'roll. I no perquè reivindiqués influències com les d'Elvis Presley o Tommy Steele, sinó perquè en l'escala evolutiva d'això que anomenem música popular es trobava a la seva mateixa alçada. I a la de Johnny Cash, Muddy Waters o el Dylan dels 60, si m'ho permeten. Com tots ells, va defugir els purismes i va desafiar els convencionalismes. Va absorbir unes formes musicals que li venien de molt lluny i les va reconfigurar, adequant-les al seu temps i definint un nou punt de partida. Presley es va inventar el rockabilly. Steele li va donar accent britànic. Cash va modernitzar el country -i el va lliurar a les mateixes classes populars amb qui Peret sempre es mostraria compromès-. Waters va electrificar el blues. Dylan va revolucionar el folk. I Peret va concebre -o com a mínim impulsar- la rumba catalana. Això sí, Peret no va néixer a Mississippi, Arkansas ni Minnesota, ni tan sols a Londres. Va néixer a Mataró, i ja sabem què comporta haver nascut en aquesta banda dels Pirineus. Comporta en alguns casos l'ostracisme més absolut. En d'altres, i aquí es trobava Peret, un èxit de públic que no sempre implica un veritable reconeixement als propis mèrits. Un èxit que erròniament emmarcaria el del Maresme en un establishment, el de l'Espanya tardofranquista, amb el qual tenia poc o res a veure. Amb Peret se n'ha anat un artista monumental, però sobretot un referent. L'any passat, en ser guardonat amb un premi Altaveu, va proclamar que a qui li agradi un únic estil musical, és que en realitat no li agrada la música. Paraula de qui havia generat un discurs propi a partir de múltiples fonts. Tant de bo en prenguin bona nota tots aquells ramats que donen mal nom a la música -sigui rumba, rock'n'roll o flamenc, que tot ve d'allà mateix- en revetlles de tercera.