La noia més maca de la Garrotxa

No la conec, aquesta noia més maca de la Garrotxa. Tampoc conec l'Albert, l'altre protagonista d'aquesta història -però m'imagino qui és-. I dubto que mai els arribi a conèixer, ni tan sols a saber què ha estat d'ells. Els cas és que ahir estava ordenant una de pila de vinils que per casualitat m'havia caigut a les mans. Hi havia literalment de tot. Des de recopilatoris gairebé prehistòrics de l'antiga CBS a clàssics de la música contemporània, passant per aquells experiments que el temps sempre acaba posant al seu lloc. Exemple d'aquests darrers són bona part de les adaptacions del repertori dels Beatles a registres com els de la música clàssica. I d'això tracta l'àlbum que ens ocupa, un recull de peces de Lennon i McCartney interpretades per un quartet de cambra sota la direcció de Carles Laporta. L'enregistrament es va atribuir a Camerata 85 i es va publicar el 1981 sota el títol de "Pop Music Clasic Style" -si algú sent prou curiositat per l'artefacte en qüestió, el pot trobar a eBay per quatre euros-. Sense haver-lo arribat a escoltar, em va cridar l'atenció una dedicatòria a la coberta posterior. L'havia signat el tal Albert -m'imagino que es tracta d'Albert Torrens, un dels violinistes que apareixen als crèdits- el 28 de febrer de 1992 -més d'una dècada després de l'edició de l'àlbum-. I sí, anava adreçada a la noia més maca de la Garrotxa. Ignoro què ha estat d'aquesta noia, i com un disc signat i dedicat acabaria recorrent el llarg camí que l'ha portat fins a les meves mans. El cas és que aquest vinil, en la seva condició d'objecte i de recipient musical, ha estat testimoni i a la vegada banda sonora d'una història personal. Una història que sobreviu a través d'una carpeta i dels surcs traçats en un plàstic negre. Cosa que mai podria fer en un mp3 ni en un llibre electrònic.