Reconec que no he seguit mai de prop l'obra en solitari de John Oates. I possiblement per això m'hagi sorprès, i de quina manera, el fet d'escoltar el seu darrer treball. Un "Arkansas" (2018) que trenca amb el blue eyed soul, el soft rock i els patrons AOR de Hall & Oates per a abraçar la música country en diverses de les seves concepcions. La qual cosa no fa del plàstic en qüestió una obra marcadament destacable en l'àmbit del so Americana, però sí una col·lecció de cançons que es deixen escoltar malgrat els seus alts i baixos. Entre els primers, els patrons hillbilly de la inicial "Anytime" o versions tan ben triades i executades com la tradicional "Stack O Lee" o "Miss the Mississippi and You", de Jimmie Rodgers. Entre els punts febles del disc, una peça titular que sembla pensada únicament per a satisfer les exigències de la Nashville més conformista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada