Referents de no sabem ben bé què

Aquest cap de setmana té lloc al Circuit de Montmeló el Daydream Festival, un macrofestival de música electrònica que presumeix de convocar els millors disc jockeys del món però s'adreça a un públic a qui probablement diguin ben poca cosa noms com els de New Order, Air o Chemical Brothers -i ja no diguem Cabaret Voltaire, Kraftwerk o Delia Derbyshire-. L'esdeveniment arriba precedit per una campanya de promoció absolutament aclaparadora: després d'haver-se de desdir els seus organitzadors de celebrar-lo a la localitat veïna de la Roca del Vallès a causa de les pressions veïnals -en realitat eren quatre gats els que es van queixar, però els diners estalviats en publicitat es deuen poder comptar amb números de quatre xifres-, van desembarcar al Circuit com qui no vol la cosa i a l'alcalde de Montmeló li va faltar temps per a fotografiar-se amb ells al més pur estil Bienvenido, Mr. Marshall.

De la nit al dia, mirin vostès quina casualitat, el Daydream Festival disposava d'un entorn ideal on celebrar la seva festa durant els propers set anys -el contracte és prorrogable, no cal dir-ho-, el Circuit passava a acollir un esdeveniment a priori massiu que justifica una mica més el costós manteniment d'unes instal·lacions que tan sols són rendibles dos cops l'any -durant els grans premis de Fórmula 1 i Moto GP-, i a l'Ajuntament de Montmeló encara deuen al·lucinar cogombres amb la grossa que els acaba de tocar. A qui ningú ha tingut en compte, com de costum, és a tots els veïns dels pobles del voltant que tenen el plaer d'escoltar els suposats millors disc jockeys del món sense necessitat de sortir de casa -jo visc a més de deu quilòmetres de distància del Circuit i ho escolto perfectament des del meu dormitori-. És possible que dilluns hi hagi queixes veïnals, que l'Ajuntament es comprometi aleshores a parlar amb els organitzadors per a trobar una solució fins que tal dia farà un any, que fins i tot hi hagi qui estigui tan emprenyat que li llenci un bon moc a l'alcalde. Danys col·laterals, deuran pensar al consistori, el preu a pagar per ser referents de no sabem ben bé què.

I no em malinterpretin, sisplau. Jo mai posaria els peus en un festival d'aquesta mena, però em sembla fantàstic que la gent s'ho passi bé i faci festa. Tampoc em sap greu que tinguin la festa en pau encara que jo l'hagi d'aguantar des de casa meva, i encara me'n sabria menys si de tant en tant pogués ser jo qui tingués també la meva pròpia festa en pau. I aquest és el problema. Que els ajuntaments que tant s'omplen la boca de llicències ambientals i normatives de soroll i civisme que tot mortal ha de seguir al peu de la lletra, els municipis on es considera que un tio tocant la guitarra en un bar fa soroll, són els mateixos on qualsevol fill de veí es pot passar tot això i més per l'arc de triomf tan sols posant una bona morterada de diners sobre la taula. El més trist de tot plegat és que hi hagi alcaldes que a més de seguir-los el joc encara els riguin les gràcies.