Dylan al Liceu

Dylan i la seva banda acomiadant-se del Liceu, un cop finalitzada l'actuació d'ahir.

BOB DYLAN

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

31 de març de 2018

En algun moment de 1965 Bob Dylan estava tocant a Flushing Meadows, Nova York. Acabava de treure "Highway 61 Revisited" (1965) i el públic es trobava dividit entre els que acceptaven la nova direcció elèctrica del seu repertori i els que l'acusaven d'haver traït no se sap ben bé quina causa. Aquella nit a Nova York, Dylan va obrir la seva actuació amb una de les peces que figuraven al citat "Highway 61 Revisited", un "Ballad of a Thin Man" on cantava allò de "Something is happening here but you don't know what it is. Do you, Mr. Jones?". La xiulada inicial per part del respectable va ser monumental, però lluny d'espantar-se Dylan va indicar a la banda que toqués la introducció una vegada rere l'altra fins que el públic es cansés de xiular. Quan per fi es va fer el silenci i ell va començar a cantar, els versos en qüestió van cobrar tot el sentit del món.

A data d'avui Dylan tanca els seus concerts, nit rere nit, amb "Ballad of a Thin Man". I un no pot evitar plantejar-se si aquesta decisió suposa un missatge críptic de part d'una de les icones més hermètiques i a la vegada imprevisibles de la música popular de les passades sis dècades. Si, un cop consolidada una etapa de maduresa que concentrava alguns dels majors encerts de la seva obra, es va despenjar amb un seguit de discos de versions del Great American Songbook que han suposat un nou capítol en la seva trajectòria, arribat aquest punt no seria estrany que el de Minnesota es trobés a punt d'encetar una nova fase quan menys se l'espera. És possible doncs que aquí estigui passant alguna cosa i nosaltres, els eterns Mr. Jones que ens trobem a l'altra banda, no sapiguem què és.

La segona i última actuació de Dylan al Liceu va seguir una tònica similar a la de la seva anterior visita a Barcelona, ara fa prop de tres anys. Un marcat protagonisme del repertori emmarcat entre "Time Out of Mind" (1997) i "Tempest" (2012) -sense citar "Together Through Life" (2009)- i poques concessions a les etapes més pretèrites -tan sols nou de les vint peces interpretades eren anteriors al segle XXI, i d'aquestes dues provenien del citat "Time Out of Mind"-. La gran diferència va ser el paper d'interludi que van semblar jugar els tres talls rescatats de la trilogia de discos de versions. Repartits de manera gairebé estratègica al llarg de la nit, Dylan els cantava dret i immòbil -però imponent- al centre de l'escenari. Com si volgués marcar distàncies amb la resta d'un setlist que va interpretar des del piano en un dels laterals. Sí, sembla que aquí n'estigui passant alguna i nosaltres no poguem tenir ni idea de què és.

Especulacions al marge, la segona nit de Dylan al Liceu va estar marcada com no podia ser de cap altra manera per les lectures en ocasions irreconeixibles, sovint reveladores i en tots els casos fascinants que va oferir del conjunt del seu cançoner. "Tangled Up in Blue" es va manifestar amb forma de jump blues canalla. "Desolation Row" va esdevenir una subtil balada country-rock. "Thunder on the Mountain" va prendre les formes d'un rock'n'roll à la Little Richard -amb Dylan al piano, no ens n'oblidem- i un dels moments més trepidants de la nit juntament amb la citada "Ballad of a Thin Man" i un "Love Sick" d'intensitat creixent. Apunts gens anecdòtics en un concert que probablement sigui el més potent i sorollós que Dylan hagi ofert a Barcelona des de 1999, i on va tornar a brillar per mèrits propis una banda on militen vells coneguts com Tony Garnier, Stu Kimball o Charlie Sexton, i que es pot comptar entre les formacions més solvents que mai han acompanyat Dylan.

Menció a part es mereix "Don't Think Twice, It's Alright", una peça llargament absent dels repertoris que Dylan es va treure de la màniga quan el concert tot just havia començat amb "Things Have Changed", i que gairebé va valer tota sola el preu sencer de l'entrada. I "Blowin' in the Wind", és clar. Un estàndard que ja es troba a la mateixa alçada -si no més amunt- que qualsevol dels retalls del Great American Songbook que Dylan ha cantat durant els darrers anys. Escoltar-la en directe a aquestes alçades, interpretada pel seu autor encara amb esperit renovador i inconformista a cinc dècades i mitja de la seva concepció, és poc més que un miracle. Una experiència comparable al fet d'haver vist com Miquel Àngel decorava la Capella Sixtina, ni més ni menys.