Amb un cop de mà dels amics

Ringo Starr, en una actuació recent de l'All-Starr Band.

RINGO STARR & HIS ALL STAR BAND

Palau Sant Jordi, Barcelona

26 de juny de 2018

Una vegada un periodista va preguntar a John Lennon si creia que Ringo Starr era el millor bateria del món, a la qual cosa Lennon va respondre que Starr ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Si ens basem en criteris estrictament tècnics, la nit passada al Palau Sant Jordi -format amfiteatre amb aforament reduït a una capacitat de 5.000 persones- tampoc va ser el millor bateria d'una All-Starr Band on aquest mèrit se'l va endur el sempre oportú Gregg Bissonette. Tampoc ha estat mai Starr un vocalista ni un compositor fora de sèrie -de la vintena llarga de peces interpretades, tan sols tres portaven la seva signatura-. I arribats a aquest punt potser el més sensat seria afirmar que si per alguna cosa destaca el britànic ha estat precisament pel fet de ser Ringo Starr, un músic poc virtuós però tot terreny, una peça clau de l'engranatge beatle, l'inventor del terme mocker, i un entertainer d'allò més simpàtic que amb una simple trucada pot convocar una part substancial de l'star system rocker perquè l'acompanyi pel món a bord de la citada All-Starr Band.

A més de Bissonette, la nit passada es van enfilar a l'escenari del Sant Jordi autèntics pesos pesants com Graham Gouldman (10cc, i compositor d'èxits interpretats entre d'altres per The Yardbirds), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (vocalista i teclista original tant de Santana com de Journey), Colin Hay (Men At Work) i el veterà sessionista Warren Ham. El repertori, com és habitual, es va nodrir de les cites justes als Beatles i a l'etapa solista d'Starr -ni una sola concessió al seu disc més recent, el notable "Give More Love" (2017)- i dels hits més sonats dels seus il·lustres acompanyants. Cosa que per a uns equival a poc més que una revetlla a la plaça en clau rockera, però d'altres contemplen com una ocasió única a aquestes alçades d'escoltar clàssics com "I'm Not in Love" (10cc), "Evil Ways" (Willie Bobo via Santana) o "Who Can It Be Now?" (Men At Work) cantats per les veus que els van fer cèlebres al seu moment.

És clar que la majoria dels presents que havien passat per caixa, ho havien fet per escoltar Starr entonant per enèsima vegada pilars del cànon beatleià com "Yellow Submarine" o "With a Little Help from My Friends". Dos dels capítols més aplaudits d'una nit on el de Liverpool també va recuperar talls com "Boys" -peça de les Shirelles que va suposar el seu debut com a vocalista quan la va enregistrar amb els Fab Four-, "Don't Pass Me By" -la primera composició pròpia que li van acceptar els totpoderosos Lennon i McCartney-, un "It Don't Come Easy" que segueix essent el cim de la seva carrera solista, o aquell "Photograph" que al seu dia li va cedir el seu amic George Harrison i que ahir va dedicar a una audiència definida per ell mateix com a "meravellosa". Es va acomiadar entre consignes a favor de la pau i l'amor tot fent gala de la seva eterna simpatia i del seu infinit bon humor. I el respectable va poder tornar a casa amb la satisfacció d'haver tingut un Beatle gairebé a tocar dels dits, cosa que no es pot afirmar cada dia. Sense anar més lluny, l'últim cop que Starr havia actuat a Barcelona encara ho havia fet en companyia de John, Paul i George. De seguida s'ha dit.