Hi va haver un temps en què The Magic Numbers semblaven tenir-ho tot per a esdevenir una de les bandes més aclamades de la seva generació. Els seus discos eren rebuts amb entusiasme tant per la crítica com per un segment creixent de públic. Compartien escenaris amb figures de primer ordre i es posaven els seus respectables a la butxaca -un servidor va poder-ho comprovar quan van obrir per a Rufus Wainwright al Central Park de Nova York l'estiu de 2007-. Les seves cançons eren fresques com una rosa i a la vegada sonaven a clàssics atemporals. I bona part dels festivals del planeta els requerien en algun moment o altre als seus cartells. Però inexplicablement la cosa es va desinflar, els germans Gannon i Stodart van desaparèixer progressivament de la primera línia i des de fa ja uns quants anys es mantenen en un discret segon pla signant, això sí, discos que val molt la pena escoltar. L'última mostra és aquest "Outsiders" (2018), un tractat de pop dinàmic i atemporal, amb arranjaments, melodies i harmonies marca de la casa. I talls tan memorables com "Shotgun Wedding" o "Ride Against the Wind". Atenció també a "Sweet Divide", un rocallós himne d'estadi en potència amb muntanya russa sònica inclosa que mataria d'enveja al mateix Dave Grohl.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada