La història és prou coneguda. Quan l'avió en què viatjava Otis Redding es va enfonsar a les gèlides aigües del llac Monona, a l'estat de Wisconsin, no tan sols es va perdre una de les veus capitals de la música afroamericana, sinó també el que probablement hauria estat el seu disc definitiu. Pocs dies abans de sortir de gira cap als estats del nord Redding havia estat treballant en diverses peces que s'editarien ja de forma pòstuma. Entre el material que va deixar a mitges s'hi trobava una embrionària "(Sittin' On) The Dock of the Bay", que a la llarga esdevindria la composició més reconeguda no tan sols del seu autor sinó pràcticament de tot el catàleg d'Stax.
S'ha dit que aquella cançó era tan sols el principi d'allò que havia de venir. El viratge de l'astre del soul cap a textures pop que li havien de permetre assolir d'una vegada per totes als Estats Units les cotes de popularitat que ja havia assolit al continent europeu. L'encarregat d'acabar la peça a corre-cuita -era un encàrrec de la direcció d'Stax, que volia editar-la mentre el cadàver encara fos fresc-, imaginar-se com Redding hauria volgut que sonés i, en definitiva, deixar-la tal i com tots l'hem acabat coneixent, va ser ni més ni menys que Steve Cropper, home de confiança tant de Redding com de la factoria Stax. Els resultats van ser els esperats. El single en qüestió va batre tota mena de rècords, alimentant la llegenda de Redding i motivant la sortida d'un lp homònim (1968), el primer d'una sèrie de llançaments elaborats a partir del material en què Redding estava treballant fins al moment de la seva mort.
Si "The Dock of the Bay", l'àlbum, era o no aquell plàstic definitiu de Redding ha estat objecte de nombrosos debats al llarg de les passades cinc dècades. I ara, 50 anys després, ja sigui per necessitats revisionistes o per fer calaix amb motiu d'un aniversari rodó, es posa en circulació "Dock of the Bay Sessions" (2018). Un disc que es presenta novament amb caràcter definitiu, que malgrat el perfil més aviat discret del seu llançament vol ocupar el lloc que fins ara ha ocupat "The Dock of the Bay" i que consta de dotze pistes incloses originalment en diversos d'aquells llançaments pòstums. L'obertura, com no podia ser de cap altra manera, continua anant de la mà de la peça titular, i si bé és cert que pel camí s'han perdut joies com "I Love You More than Words Can Say", també ho és que la inclusió de talls com "Hard to Handle" arrodoneixen un àlbum que s'hauria de contemplar més com un recopilatori que com a qualsevol altra cosa. El seu caràcter definitiu és discutible, però la solvència de cada una de les seves pistes és inqüestionable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada