Tenint en compte el paper determinant que Pete Townshend ha jugat en la gestació d'"As Long as I Have You" (2018) -a més de tocar-hi, va animar qui el signa a tirar el projecte endavant-, un no acaba d'entendre per què el nou disc en solitari de Roger Daltrey no s'ha venut com un disc de The Who. D'acord, ens trobem davant d'un àlbum de versions i molts dels seus arranjaments no són ben bé els que un s'esperaria trobar en un àlbum de la banda britànica. Però les peces escollides són majoritàriament perles del soul i el rhythm & blues de què Townshend, Daltrey i companyia es van nodrir durant els seus inicis a l'oest de Londres -hi ha excepcions com una emotiva lectura d'"Into My Arms", de Nick Cave-. I bona part de l'enregistrament no desentonaria en absolut en algunes obres signades pel quartet durant els 70. Sigui com sigui, Daltrey segueix presumint d'energia il·limitada i una extraordinària força vocal als seus 74 anys. I amb això en té prou per a agafar qualsevol títol aliè i fer-se'l seu sense despentinar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada