"Darkness on the Edge of Town" (1978) es pot considerar en certa manera com el disc de ressaca de Bruce Springsteen i la seva E Street Band. La ressaca de "Born to Run" (1975) i tot el que havia vingut després. La ressaca d'un èxit cada cop més massiu que Springsteen havia perseguit amb totes les seves forces però, un cop assolit, havia hagut d'aprendre a gestionar sense que aquest l'acabés consumint. I la ressaca de la relació amb el seu primer mànager, Mike Appel, que s'havia començat a trencar durant la gestació del citat "Born to Run" i que va desembocar en un llarg procés legal que va consumir bona part de les energies del Boss. Els tres anys que separen el tercer i el quart disc d'Springsteen són els que el rescaten del cul de sac dels nous Dylans i el perfilen per primer cop com un dels grans noms propis de la música nord-americana. Però també són tres anys marcats per la lluita constant contra el monstre que ell mateix havia creat, i sobretot per la topada amb la realitat d'una indústria on no tot eren flors i violes. El resultat va ser el seu àlbum més fosc fins al moment -el títol no és en absolut gratuït-, una col·lecció de cançons on el de New Jersey es capbussava com mai abans en la cara oculta del somni americà i d'alguna manera anticipava els registres explorats ja en solitari en àlbums com "Nebraska" (1982) o "The Ghost of Tom Joad" (1995). "Darkness on the Edge of Town" no és per tant el disc més fàcil de Bruce Springsteen i la E Street Band, però sí una de les seves obres més aclamades i un dels seus cançoners més recordats -peces com "Badlands", "Prove It All Night", "The Promised Land" o el tema titular es mantenen en l'actualitat com a punts àlgids dels seus directes-. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada