Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.
Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada