Han passat set anys molt llargs des que Albert Freixas va publicar el seu primer disc en solitari, "U" (2011). Temps durant el qual el sabadellenc ha experimentat tota una sèrie de canvis vitals -la dissolució d'Ix!, la mort de dues persones properes, el naixement del seu fill i un canvi d'aires que l'ha portat a instal·lar-se al Montseny- que han acabat donant forma al segon àlbum que signa amb el seu nom. "Oopalana" (2018) són deu cançons que tant poden beure del folk-pop amable de Jack Johnson com de les profunditats boscoses de Bon Iver, per apuntar dos dels extrems que en delimiten el ventall sonor. Deu talls enregistrats en una antiga masia propera al pantà de Vallforners, al terme municipal de Cànoves i Samalús -novament el factor Montseny-, on Freixas sobreposa diverses pistes de veu i guitarra per tal de treure el màxim partit d'aquests dos únics instruments. I l'anglès com a llengua vehicular, no pas per recordar-nos que bona part de les arrels musicals del vallesà es troben a Londres -ciutat on va començar la seva carrera professional i on va viure durant gairebé deu anys-, sinó per facilitar l'exportació d'un plàstic que funcionarà millor i pitjor a casa nostra, però definitivament hauria de trobar el seu lloc en mercats com l'anglosaxó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada