Rick Buckler (1955-2025)

Ha mort Rick Buckler. El bateria de The Jam. El de les ulleres de sol en posició central a la caràtula d'"In the City". De vegades em pregunto si realment van arribar a fer cap disc millor que aquest. La coberta, tinc clar que mai la van superar. Ho tenien tot. El look. L'actitud. La ràbia juvenil. I les cançons, per descomptat.

Peter Solley (1948-2023)

PETER SOLLEY
(1948-2023)

Ha mort el britànic Peter Solley, teclista entre d'altres de Procol Harum –va gravar "Something Magic" (1977)- i dels primers Whitesnake –només va arribar a enregistrar "Snakebite" (1978), l'ep de debut del grup-. També va gravar amb Eric Clapton i Al Stewart, i va produir àlbums de Motörhead –"1916" (1991) i "March or Die" (1992)-, Peter Frampton, The Romantics, Ted Nugent o Wreckless Eric. A més, va arranjar cançons per The Jam.

Presentació de "Qui toca aquesta nit?", de Ricky Gil, a l'Strogoff

Ricky Gil i un servidor parlant de música, i més concretament de concerts, ahir a la tarda a la Llibreria Strogoff de la Garriga. Presentació de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre del Ricky, que després de la conversa va agafar la guitarra acústica i ens va obsequiar amb un parell de versions de The Jam ("Away from the Numbers") i Gato Pérez ("La curva del Morrot"). Gràcies a l'autor i a la llibreria per convidar-me a participar a l'acte, també a tots els que vàreu venir per haver estat tan atents. La foto és de l'amic Jordi Costa.

R.I.P. Keith Thomas

Keith Thomas.

Ha mort Keith Thomas, veterà saxofonista recordat sobretot per haver format part de The Jam durant els darrers anys del grup, quan Paul Weller i companyia van orientar el seu discurs cap al soul –a més de sortir de gira, va participar a les sessions del darrer àlbum de la banda, "The Gift" (1982)-. També va tocar amb Bananarama, Julian Lennon i Heaven 17, entre d'altres, i va militar en bandes com Second Image o Pressure Point. La seva mort l'ha comunicat el mateix Weller través de les xarxes socials.

La música, segons Weller

"La música és quelcom que cal tenir present de forma constant. (...) Observar com la música afecta les persones, comprovar tot allò que pot fer per a les persones, és motiu suficient perquè jo respecti la música. És quelcom més gran que uns sorolls bonics a la ràdio". Sàvies paraules de Paul Weller en una entrevista publicada aquest mes d'agost per la revista Mojo.

Al mateix article, el Modfather es refereix a les remasteritzacions dels discos dels Beatles. Ho fa sense pèls a la llengua, i deixa anar una reflexió que podria servir per qualsevol campanya de reedicions d'aquesta mena –sí, també les de The Jam-: "No em convencen, en absolut. No cal remesclar aquells discos, especialment 'Abbey Road'. Per mi, aquest és el disc més ben gravat i sonoritzat de tots. És definitiu".

I això és el que té a dir Weller sobre els outtakes: "Alguns són interessants, però la resta són collonades. Anys enrere vaig comprar un bootleg, amb una de les cares plena de versions lleugerament diferents d'"Strawberry Fields Forever". (...) No tenia sentit! Vaig acabar adonant-me que no necessitava saber com s'havia fet la màgia". La màgia, quedem-nos amb aquest concepte.

Paul Weller - "On Sunset" (2020)

Mirar enrere amb la finalitat de caminar cap endavant ha estat una de les grans especialitats de Paul Weller des dels dies de The Jam. Si aleshores va recuperar les essències fundacionals del moviment mod des d'una òptica regeneradora que contrastava amb la tònica general d'aquell oxímoron anomenat mod revival, des d'aleshores ha seguit explorant tot un seguit d'arrels profundes que li han servit precisament per a renovar-se de forma constant al llarg de quatre dècades llargues durant les quals ha tingut major o menor fortuna però mai ha fet cap pas en fals en termes artístics.

"On Sunset" (2020), el seu flamant darrer plàstic, referma aquesta voluntat de seguir avançant a partir de referents pretèrits, en aquest cas un llenguatge musical que sempre ha estat una de les seves raons de ser. El soul que el va alimentar de bon principi a través dels vinils de la factoria Motown i que ell mateix va explorar durant els dies de The Style Council. Per descomptat, que ningú s'esperi ni una cosa ni l'altra en aquest nou plàstic, sinó una elegant reinterpretació del gènere a mans d'una autoritat de ple dret en la matèria –i, certament, un contrast amb el caràcter reposat i intimista del seu predecessor, "True Meanings" (2018)-.

No, definitivament aquest no és la mena de treball que devien estar esperant aquells devots del Northern Soul que alternen la iconografia de The Jam amb indumentària Fred Perry i excursions en scooter. Més aviat és un nou capítol d'aquesta fèrtil i prolífica etapa de maduresa en què el Modfather s'ha atrevit d'una vegada per totes a mirar molt més enllà del seu llegat i de tot allò que se li pugui pressuposar, a fer allò que li vingui de gust en cada moment i a recordar a qui ho hagi oblidat que ser mod consisteix (o hauria de consistir) justament en qualsevol cosa menys en esdevenir esclau de cap mena de fórmula.

Puntualment assistit per vells amics i coneguts que van de Mick Talbot –el seu aliat a The Style Council- a Lee Thompson (Madness) o Jim Lea (Slade), Weller ha facturat un repertori que tant pot posar al dia les textures sintètiques de la dècada dels 80 (la inicial "Mirror Ball", l'onírica "Earth Beat") com conquerir les pistes de ball més calentes de la dècada anterior ("Old Father Tyme") o invocar la sofisticació de Marvin Gaye i Curtis Mayfield ("On Sunset"). El resultat és un conjunt que de ben segur descol·locarà més d'un de la mateixa manera que The Style Council van alienar part de la parròquia de The Jam, però al mateix temps ve a enriquir un dels catàlegs discogràfics més eclèctics de la generació (post-)punk.

40 anys d'"All Mod Cons"

Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.

Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.

40 anys d'"In the City"

El revival mod de finals dels anys 70 i principis dels 80 no va suposar la primera ocasió en què la música pop mirava al seu propi passat per a seguir avançant -abans hi havia hagut altres revivals com els del blues i el folk-, però sí que va ser el primer fenomen en adoptar un component estètic decididament retro i, de passada, va posar les bases per a tots els exercicis revivalistes i revisionistes que el seguirien. A l'hora d'assenyalar-ne el detonant sol citar-se l'estrena als cinemes de "Quadrophenia" (1979), el film de Franc Roddam inspirat en l'òpera rock homònima de The Who, però cal no oblidar el pes que va tenir en tot plegat l'edició del primer àlbum de The Jam, "In the City", tal dia com avui de 1977.

Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler ja havien acreditat la seva militància mod fins i tot abans d'entrar a l'estudi de gravació, però amb el moviment donat per mort des de feia cosa d'uns deu anys i el punk omplint les portades dels diaris, el més fàcil era adscriure el trio londinenc a la revolució de l'imperdible. No és cap secret, de fet, que qualsevol dels contemporanis punks de The Jam compartia amb ells referents com els Who, els Small Faces o el soul d'Stax i Motown. Produït per Vic Smith i amb una icònica caràtula obra de Bill Smith i Martyn Goddard, "In the City" contenia dotze talls que sintonitzaven de ple amb l'energia i la mala llet del punk, deu de propis i dues versions, "Slow Down" de Larry Williams i el "Batman Theme" de Neal Hefti.

Peces com "Art School", "Away from the Numbers" o sobretot la pròpia "In the City" van arrelar molt fort tant a dins com a fora de l'òrbita punk, motivant en qüestió de mesos la proliferació d'incomptables bandes dedicades a reviure la causa mod a cop de posats elegants, melodies urgents i guitarres enceses. Com sol passar en aquests casos hi havia de tot, des d'il·lustres campions de la causa fins a projectes més aviat oblidables. Però cap d'ells arribaria mai a eclipsar uns Jam que, fidels a l'esperit mod original, anirien sempre a la seva i un pas per davant de la resta. Amb els anys sofisticarien el seu so i esdevindrien portaveus generacionals en tota regla, però mai més tornarien a sonar tan crus i directes com en aquest "In the City" que avui fa 40 anys. Per cert, no deixin d'escoltar el darrer treball en solitari de Weller, un "A Kind Revolution" (2017) acabat de sortir del forn on el Modfather manté i fins i tot eleva el boníssim estat de forma exhibit durant la passada dècada.

Tot s'ha fet abans

"No pots anomenar un sol artista que sigui totalment original. (...) Tot s'ha fet abans. Cap on més pots avançar? Tota aquesta tècnica que escoltem ara mateix, ja la tenien els Beatles i Pink Floyd el 1967". Aquestes paraules resumeixen part del que molts melòmans debatem amb més freqüència de la que voldríem. Podrien ser actuals, però van aparèixer a l'edició del 20 de gener de 1979 de la desapareguda revista Melody Maker. Les pronunciava Paul Weller, vocalista aleshores d'uns Jam que es trobaven a la flor de la vida, i a qui alguns acusaven de fer el mateix que gairebé vint anys abans havien fet els Who. Francament, jo no crec que The Jam fessin exactament el mateix que The Who. Com tampoc crec que ja no surtin propostes originals.

Audio: "All Mod Cons" - The Jam