Foc, tenebra, decibels... Slayer

Tom Araya i Kerry King en una actuació recent d'Slayer - Foto Getty Images.

SLAYER FAREWELL TOUR
Slayer + Anthrax + Obituary + Lamb of God

Sant Jordi Club, Barcelona

18 de novembre de 2018

Si la gira de comiat d'Slayer va deixar una imatge al seu pas per Barcelona, aquesta va ser possiblement la de Tom Araya dret a l'escenari, un cop acabat el concert, mirant fixament el respectable amb una expressió serena i relaxada que contrastava amb l'hora i mitja a tota castanya que acabava de despatxar la banda californiana. Quan finalment es va decidir a donar les gràcies i acomiadar-se verbalment del públic català, aquell "Adiós" amb accent xilè, la constatació que efectivament s'acaba una de les trajectòries més incontestables de la història de la música metàl·lica, va sonar en certa manera emotiu però a la vegada tan colpidor i contundent com qualsevol de les 19 peces interpretades prèviament sense oferir cap símptoma de fatiga.

El pitjor que es pot dir del concert d'ahir és que era de comiat. El millor que es pot dir és que aquest comiat, a diferència de tants altres, es produeix amb la banda en plenitud de facultats -inclosa la integració d'un Gary Holt que ja sembla un més de la colla i es compenetra a la perfecció amb el sempre imponent Kerry King-. I que, en realitat, d'imatges memorables en va deixar unes quantes. Començant per una posada en escena de tonalitats infernals on els quatre músics de la formació es trobaven literalment envoltats per tot un arsenal de canons que en cap moment van deixar d'escopir flames al ritme frenètic que marcaven la bateria de Paul Bostaph i el baix d'Araya.

Si Slayer va ser ara fa tres dècades i mitja una de les bandes que van donar forma al thrash metal i van posar les bases de totes les variants d'allò que anomenem metal extrem, en l'actualitat és una institució que pot presumir d'un dels catàlegs més monumentals del seu àmbit i d'un repertori que segueix valent per moltes de les etiquetes de les quals ha esdevingut influència directa. El secret ha estat la coherència discursiva i la fidelitat a unes formes que sobre el terreny unifiquen sense fisures encerts recents com "Repentless" i talls fundacionals de la talla de "Black Magic" o "Hell Awaits", amb mencions a part per títols tan totèmics com "Dead Skin Mask", "South of Heaven", "Raining Blood" o aquell "Angel of Death" amb què van segellar el ritual i van refermar que l'univers metàl·lic corre el risc de quedar-se coix un cop ells ja no hi siguin.


DOS DELS 'BIG FOUR'
No era la primera vegada que Slayer s'acostaven per aquestes latituds com a caps d'un cartell integrat per diversos pesos pesants -mai més ben dit- del metal més visceral. En aquesta ocasió els acompanyaven Anthrax, Obituary i Lamb of God. Eclèctica selecció -sempre dins dels paràmetres metàl·lics, s'entén- que només va grinyolar a nivell jeràrquic. Ningú discuteix que Lamb of God és una de les formacions més reconegudes que ha donat el metal nord-americà durant la passada dècada i mitja, però més enllà de les xifres no hi ha cap argument a nivell de discurs ni de trajectòria que justifiqui la seva situació al programa per sobre de la resta d'artistes convidats. El seu passi va ser el més discret de la nit, i no per manca de ganes ni d'ofici, sinó per un repertori que encara es manifesta petit en comparació amb el d'aquells que l'han inspirat.

Dit això, la presència d'Anthrax era el segon gran reclam d'un cartell que va reunir a la capital catalana dos dels anomenats Big Four de l'onada fundacional del thrash metal -l'altre era Slayer, òbviament-. I si bé la cosa no feia molt bona pinta quan van arrencar al ritme del riff de "Cowboys from Hell" de Pantera, qualsevol dubte possible es va esvair tan bon punt Joey Belladonna va sortir a escena i la banda sencera es va posar les piles amb l'encara infal·lible atac frontal de "Caught in a Mosh". El set va ser excessivament curt per raons logístiques i potser hagués estat preferible que haguessin incorporat més material propi en lloc d'abusar de les versions -això sí, molt ben triades, com a mostra "Antisocial" (Trust)-, però talls com "N.F.L.", "Be All, End All" o "Indians" els van donar una vegada més la raó. L'actitud a prova de bales d'Scott Ian i companyia va fer la resta.


L'ASSIGNATURA PENDENT
La gran assignatura pendent d'esdeveniments com el d'ahir segueixen essent els accessos al recinte de torn quan l'afluència de públic és massiva o simplement s'ha penjat el cartell de sold out. Tot i obrir portes una hora abans de l'inici de la primera actuació, no es va poder evitar que pràcticament la meitat del respectable hagués d'escoltar el concert d'Obituary des de fora i sota una cortina de pluja que de ben segur haurà provocat més d'un refredat. A tot això cal afegir les dificultats per arribar en transport públic a un espai tan remot com és el Sant Jordi Club, que recorden als seguidors més veterans la comoditat que suposava anys enrere la programació de concerts d'aquestes dimensions en espais millor connectats com poden ser el pavelló de la Vall d'Hebron o fins i tot l'antic Palau d'Esports. Seria bo que tant els promotors de concerts com l'administració municipal ho comencessin a tenir en compte.