divendres, 21 de juny de 2019

Ana Béjar - "Everything I Say" (2019)


No hi ha millor manera de commemorar el Dia de la Música que amb tota una prova d'amor a la pròpia música. ANA BÉJAR publica avui mateix "Everything I Say", un ep on es dedica a portar al seu terreny peces originals de Nick Cave, Beachwood Sparks, Donna Summer i Vic Chesnutt.

De vegades, l'acte de fer una versió pot esdevenir una molt bona ocasió perquè un músic posi sobre la taula tot el seu art i ofici. El fet de prendre una composició aliena, despullar-la fins a la més absoluta essència i acabar-la reformulant com si es tractés d'una creació pròpia -fer-se-la seva, com sol dir-se col·loquialment-, ni més ni menys. Ana Béjar no tan sols ho té claríssim, sinó que acumula tot l'art, tot l'ofici i tota l'experiència de qui durant tres dècades s'ha dedicat a la música independent, avançant-se al seu temps al capdavant d'aventures com Usura i navegant a contracorrent amb uns Orlando que facturaven delícies sonores en clau Americana quan aquest terme encara no s'utilitzava en aquesta banda dels Pirineus.

Coincidint amb la commemoració del Dia de la Música, i com si d'una prova d'amor a la pròpia música es tractés, la de Jerez publica avui mateix un ep de versions, "Everything I Say" (2019, Madrugada Records), que vol ser el preludi d'un nou àlbum amb temes propis i que arriba tres anys després del primer plàstic que va signar amb el seu nom -"The Good Man" (2016)-. Quatre peces i (sobretot) quatre artistes que a priori poca cosa tenen a veure els uns amb els altres, però als quals Béjar ha sabut donar aixopluc sota un mateix paraigües. D'aquesta manera, Nick Cave i Vic Chesnutt alternen sense problemes amb Beachwood Sparks i (atenció) Donna Summer. I el resultat global ofereix noves perspectives d'un repertori tan eclèctic sobre el paper com coherent sobre el terreny.

La peça més sorprenent del conjunt probablement sigui "I Feel Love", el trencapistes discotequer de Summer, que Béjar deconstrueix fins a transportar-lo a mig camí del blues més corrosiu i terminal, i dels paràmetres més hipnòtics de la música industrial. Decibels en expansió que es contraposen amb la calma tensa de l'esquelètica aproximació a "The Ship Song" (Cave) amb què s'obre el disc, i sobretot amb una desolada lectura de "Ponce De Leon Blues" (Beachwood Sparks) que frega les coordenades sonores d'uns Cowboy Junkies o dels primers Low. Finalment, "Everything I Say" (Chesnutt) rebaixa l'arsenal elèctric de l'original en favor d'uns ressons Americana que invoquen per moments la Lucinda Williams més pantanosa. Art i ofici, ni més ni menys.


Més informació:
Madrugada Records  /  Bandcamp

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada