Dos anys sense JIM

Avui fa dos anys que ens va deixar Joan Illa Morell "JIM". Activista cultural en un país en blanc i negre. Quixot del happening en una ciutat –Granollers- que segueix en deute amb ell. Personatge còsmic i entranyable com pocs. Ulises recuperava recentment aquesta entrevista que JIM va fer el febrer de 1970 al seu bon amic Pau Riba –casualitats de la vida, tots dos van traspassar amb mesos de diferència- i que havia publicat al seu dia la desapareguda Revista del Vallès. Val la pena llegir també el text introductori del periodista i crític musical Donat Putx.

Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL
(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Tresor nacional

TOTI SOLER

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

10 de febrer de 2023

Només el fet d'haver tocat amb Pau Riba, Ovidi Montllor i Taj Mahal –a veure qui més ho pot dir- hauria d'elevar Toti Soler a la categoria de tresor nacional. Però és que cap d'aquests tres factors eclipsa una carrera solista que ja suma més de cinc dècades i que segueix guanyant amb el pas del anys. Ahir va actuar al Jazz Granollers Festival, on va oferir una lliçó magistral de guitarra, de saber estar en un escenari i sobretot de com viure al marge dels grans dictats.

Des de la intimitat d'un diminut escenari, va enllaçar registres que van anar de la tradició mediterrània als passatges més atmosfèrics del folk d'ascendència anglosaxona i del jazz al flamenc. Ho va fer tot desplegant un repertori, titulat genèricament Els dits de la música, que repassa bona part de la seva obra, sovint en clau instrumental tot i que la nit passada també hi va haver temps per cantar els versos de Joan Vergés ("Petita i blanca") o Leonard Cohen ("Susanna"). Es va acomiadar amb la preciosa "Petita festa".

Recordant a JIM

Parlament de Joan Vinuesa, al fons, ahir a l'Anònims.

Acte de record a Joan Illa Morell, JIM, ahir a la tarda a l'Anònims de Granollers, el mateix dia que es commemorava el primer aniversari de la seva mort. Una sessió emotiva però sobretot tan entranyable com la mateixa figura de l'homenatjat. Exposició de pintures inspirades en l'activista cultural que va fer de Granollers una de les capitals catalanes de la cultura pop durant la dècada dels 70. Fotografies històriques on se'l pot veure al costat de referents com Pau Riba o Fernando Arrabal. I durant la inauguració, parlaments i intervencions artístiques de Joan Vinuesa, Jaume Tuset i Joaquim Colomer. També una nota de veu on Jaume Sisa li dedicava unes paraules, tot recordant el seu pas pel Festival de Música Progressiva de Granollers el mes de maig de 1971. La mostra es podrà visitar fins al 7 de gener.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

La Fireluche amb Pau Riba

ORCHESTRA FIRELUCHE amb PAU RIBA

Festa Major de Cardedeu (El Garitu)

Passeig Mestre Alexandri

13 d'agost de 2021

Gairebé sis dècades de trajectòria, i Pau Riba encara manté intacta aquella vocació exploradora que el va definir, més que com un pioner, com una criatura única en la seva espècie dins d'un ecosistema musical, el català, que no es podria entendre sense la seva obra. Durant els darrers anys ha trobat un aliat de pes en l'Orchestra Fireluche, una formació gironina que es dedica a reinterpretar el llenguatge de la música pop a partir d'instruments poc convencionals o, directament, de joguina.

Una unió que ve de quan l'autor de "Dioptria" (1970/1971) va participar com a convidat a l'àlbum "Tants caps, tants joguets" (2013) de la Fireluche. Des d'aleshores els seus camins s'han creuat en diverses ocasions i han arribat a donar com a fruit l'ep "Ataràxia" (2019), on la poètica de Riba balla al ritme d'uns arranjaments que li semblen fets a mida. Ahir el van presentar a la Festa Major de Cardedeu. Una hora llarga que va servir per presentar l'obra en qüestió però també per reinterpretar títols pretèrits com "La llebreta", tot un nugget del pop més genuïnament català com a gran final de festa.

El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.

Ressò Mediterrani

Cantava Bo Diddley que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta. El mateix es pot afirmar de segons quins discos, i concretament de determinades edicions realitzades en aquest país nostre ara fa cosa de quatre o cinc dècades. El que veuen a la fotografia és un d'aquells artefactes que solen trobar-se al fons de les cubetes de vinils a preu de saldo o, en el meu cas, en una bossa amb part dels discos de què un vell conegut del meu entorn familiar havia decidit desfer-se mesos enrere. I si bé el títol i la caràtula poden donar peu a confusions, els seus continguts són tan inequívocs i incontestables com els noms que els signen.

"Ressò Mediterrani" és un recopilatori confeccionat el 1978 per Belter en edició exclusiva per Caixa d'Estalvis de Sabadell –de quan les caixes d'estalvis encara no havien esdevingut bancs i solien oferir als seus clients obsequis com aquest-. Una lleugera aproximació a alguns dels referents que havien protagonitzat la transició del rock psicodèlic i progressiu amb accent català envers allò que es va anomenar ona laietana: el Pau Riba de "Jo, la donya i el gripau", el Toti Soler d'"El gat blanc" (1973), el Jordi Sabatés d'"Ocells del més enllà" (1975), el Sisa de "La Catedral" (1977) i la Companyia Elèctrica Dharma de "Tramuntana" (1977).

Gens malament, anar a obrir un compte corrent i tornar a casa amb tot això a les mans, no troben?

"Dioptria", a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a l'última sessió del Tastautors 2020. Pau Riba i De Mortimers interpretant el totèmic "Dioptria" (1969/70) en tota la seva integritat al Teatre Auditori Cardedeu. I Ian Sala desplegant un exquisit cançoner folk d'inspiració transatlàntica. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Pau Riba torna a "Dioptria"

Pau Riba, al centre, amb De Mortimers, la nit passada al Tastautors.

PAU RIBA amb DE MORTIMERS + IAN SALA

Tastautors 2020 @ Teatre Auditori Cardedeu

1 de febrer de 2020

De vegades em pregunto què hauria passat si la unió de Pau Riba amb Om no s'hagués acabat com el rosari de l'aurora durant la gravació de "Dioptria" (1969/70), el debut en llarg del primer i un dels discos fundacionals del rock (en) català. Què hauria pogut donar de si aquella bèstia psicodèlica de quatre caps que a data d'avui segueix perfilant-se com un dels experiments més irrepetibles de la música pop a casa nostra.

No ho sabrem mai, per descomptat, però encara ara, a cinc dècades de la seva publicació, "Dioptria" segueix manifestant-se sobre el terreny com l'obra més definitiva del seu autor i un dels plàstics més essencials que mai s'han enregistrat per aquestes latituds. Fins al punt que el propi Riba sembla tornar a casa, en un sentit tan metafòric com metafísic, cada cop que l'interpreta en directe en la seva integritat amb motiu del seu 50è aniversari.


RESISTINT EL PAS DEL TEMPS

La nit passada va actuar al Teatre Auditori Cardedeu, concert emmarcat en l'última sessió del Tastautors 2020. Amb De Mortimers com a banda d'acompanyament, honrant un repertori que ha resistit el pas del temps amb la mateixa fortalesa amb què ho ha fet una lírica que ho qüestiona tot sense manies ni contemplacions: títols com "Ja s'ha mort la besàvia" o "Mareta bufona" segueixen dient tot allò que han de dir en un moment en què la correcció política és més un placebo que una altra cosa.

Va començar el concert Riba tot sol a la guitarra, passejant entre el respectable mentre escalfava motors amb una atrotinada "Simfonia Nº3 (D'un temps, d'uns botons)". Va enfilar-se a l'escenari i va trepitjar fort, ja amb el suport de tota la banda, al ritme de "Kithou" i "Rosa d'abril". Va assolir elevades cotes d'acidesa amb "Taxista" i "Ars eròtica (Non est mihi)". Va rebaixar tensions, novament en solitari, amb una deconstrucció marca de la casa de "Noia de porcellana". I va marxar per la porta gran amb el misteri sempre expansiu d'"Helena, desenganya't".


IAN SALA

Abans havia actuat en condició de teloner l'empordanès Ian Sala. Un breu repàs a un cançoner que trasllada a les coordenades del golf de Roses les postals sonores d'allò que els anglosaxons van anomenar so Americana. Cançons com "Tramuntana força 7" van apuntar a la seva manera al Bob Dylan de "Blood on the Tracks" (1975) o al Neil Young de "Harvest" (1972). I la lectura pròpia –en tots els sentits i amb tots els honors- del "Suzanne" de Leonard Cohen va reclamar terreny alhora que va marcar distàncies.

Sota la sorra, els còdols feixistes

"Jo crec que el feixisme mai havia marxat d'enlloc. Devia estar en estat larvari però encara hi era. M'estranya que el Maig del 68, quan es va descobrir que sota les llambordes hi havia la platja, no es rasqués una mica aquesta sorra, perquè hi haurien trobat els còdols feixistes". Una reflexió sobre els temps que ens ha tocat viure, la que planteja Pau Riba en una sucosa entrevista publicada per Enderrock aquest mes de febrer amb motiu del cinquantenari de "Dioptria" (1969/1970).

Som del Montseny 2008 a El 9 Nou

Pau Riba, Matagalls, Las Ruinas, Da Souza, Bad Mongos, Trave Cigar Box & Mr. Praiets, Vlack, Golíat i One Pork Band van actuar el passat dissabte 9 de juny a la setena edició del festival Som del Montseny. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Som del Montseny 2018

SOM DEL MONTSENY 2018

Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera

9 de juny de 2018

Pocs festivals musicals de petit format poden presumir de cartells tan eclèctics com el que ha presentat enguany Som del Montseny, una iniciativa que arribava ahir a la seva setena edició havent transcendit la condició d'aparador de l'escena autòctona -una de les més arrelades i fèrtils del país, que ningú en tingui cap dubte- i en vies d'esdevenir una cita de referència al calendari melòman català. De l'òrbita montsenyenca va brillar amb força el folk visceral de Matagalls, que van trencar el gel i van deixar pas a discursos tan distants com complementaris. De la psicodèlia de Pau Riba i Els Gripaus -amb tot un Mau Boada (Esperit!) a les seves files-, que van interpretar sencer el totèmic "Jo, la donya i el gripau" (1971), al punk d'ascendència escandinava dels empordanesos Bad Mongos. Del blues de garrafa de One Pork Band -pseudònim de Xavi Ollé de Th'Booty Hunters-, al surf i l'instro rock a baixíssima fidelitat del duet olotí Trave Cigar Box & Mr. Praiets, que es construeixen els seus propis instruments a partir de caixes de galetes, eines del camp i ampolles buides. Del pop fresc de Da Souza al rock de garatge igualment fresc de Las Ruinas, passant per les coordenades metàl·liques de Vlack i Golíat. I tot plegat en un ambient familiar i en un entorn de luxe amb fantàstiques vistes del massís del Montseny. No es pot demanar més.

Pau Riba, amb Mau Boada (a l'esquerra).

One Pork Band.

Bad Mongos.

Trave Cigar Box & Mr. Praiets. 

Las Ruinas.

Vlack.

Al Cruïlla (1)

CRUÏLLA BARCELONA 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2014

Blues, krautrock, psicodèlia, acid folk, rock'n'roll i qualsevol derivat que els passi pel cap. Tot ve de l'Àfrica. Tot s'havia fet ja al veritable vell continent molt abans que la música s'enregistrés i la indústria comencés a inventar-se etiquetes. És clar que res de tot això deu importar als components de Tinariwen. Tuaregs que han viscut de primera mà la convulsa història recent del Sahel, no s'enfilen a l'escenari a demostrar res sinó a celebrar-ho tot. És aquesta una de les grans diferències entre els músics africans i els occidentals. L'altra és una herència sonora que ve de molt lluny i que explica bona part de la música comercialitzada durant els darrers cent anys arreu del món. Novament, poc els importa aquest darrer detall. Com tampoc importen els dictats de cap indústria a qui no entén la música com un mitjà de subsistència sinó com l'única manera de viure en pau i en llibertat. Místics, hipnòtics i majestuosos. El blues del desert emmarcant un dels grans moments de la nit. L'altre el va protagonitzar Damon Albarn. Amb Blur novament a l'hivernacle, el britànic va defensar el seu més que lloable debut en solitari -"Everyday Robots" (2014)- i va repassar aventures diverses com The Good, The Bad & The Queen, Rocket Juice and The Moon o Gorillaz -amb col·laboració de M.anifest a "Clint Eastwood"-. Sí, també va citar Blur, però ho va fer tan de passada que molts ni se'n devien adonar. Vaja, que si no ho hagués fet la cosa hagués resultat igual de rodona.

ORCHESTRA FIRELUCHE amb PAU RIBA. Notes i verb.

DAMON ALBARN. Imponent.

BAND OF HORSES. La lluna i el mar de fons.

VETUSTA MORLA. Enormes en les distàncies grans.

TINARIWEN. Místics, hipnòtics i majestuosos.

Oriol Tramvia i Pau Riba

ORIOL TRAMVIA + PAU RIBA

Festes de la Mercè @ Plaça Catalunya, Barcelona

23 de setembre de 2012

Oriol Tramvia i Pau Riba són uns supervivents a la vegada que uns outsiders en una escena, la catalana, que com al seu bon amic Sisa se'ls va quedar petita ja fa molt de temps. Gairebé mig segle enrere, ja cantaven en català en un context polític que convertia aquesta pràctica en poc menys que un esport de risc. Durant les dècades posteriors, el seu compromís va ser sempre més artístic que polític -malgrat la seva involuntària condició de portaveus socials-, i així els va anar. Mentre grups de festa major desenvolupaven a finals dels anys 80 carreres meteòriques pagades amb diners públics, Tramvia i Riba es mantenien en un segon pla, lluny de l'oficialisme més ranci però mantenint intacta la seva dignitat. Ambdós van compartir escenari la nit passada en el marc de les Festes de la Mercè. El primer presentava "60 Oriols", el disc amb què va commemorar fa dos anys el seu seixantè aniversari. Riba, de la seva banda, tornava a celebrar els 40 anys d'una de les seves obres cabdals, "Jo, la donya i el gripau".

Va trencar el gel Tramvia, amb una posada en escena tan desenfadada com austera. El seu peculiar sentit de l'humor va generar bromes àcides i iròniques clatellades a la classe política, i també li va servir per a homenatjar la manifestació independentista del passat 11 de setembre amb una versió en clau dub d'"Els Segadors". Un detall tan irreverent com el que va tenir al seu dia Serge Gainsbourg amb l'himne francès -al qual va aplicar el mateix tractament-, però a la vegada amb la solemnitat que atorgaven les projeccions d'imatges de la citada mobilització. Si una cosa està clara és que la història no la fan els polítics, sinó la gent, una lliçó que Tramvia té ben apresa després d'haver estat ignorat i menyspreat durant dècades pels arquitectes de la cultura de despatx. De la resta del repertori van destacar una enèrgica "Olivetti Studio" i un "Bèstia!" -amb acompanyament de Rosa Luxemburg- que va tornar a deixar les coses clares: diguin el que diguin els llibres d'història, en aquest país ja hi havia punk a mitjans dels 70. Com a mostra, la integritat amb què Tramvia defensa damunt de l'escenari el fet que menys pot ser molt més: "Porto molts anys fent cançons, però no passo dels dos acords: del do al fa i del fa al do". Geni i figura.

Riba, de la seva banda, va repassar sencer el disc en qüestió. Un dels pilars de la psicodèlia en català, inspirat pel naixement del seu fill Pauet Riba -actualment component de Pastora-. Ho va fer acompanyat d'una banda on militava part de la seva descendència, però també activistes de la Barcelona subterrània com Mau Boada (Les Aus, Esperit!) o membres de De Mortimers. I amb una posada en escena purament teatral que va comptar amb detalls tan propis del mallorquí com l'escenificació del part d'una guitarra. El fruit? Doncs inevitablement, una altra guitarra, en minitatura, però amplificable i amb moltes ganes de fer soroll al connectar-se a un pedal de distorsió. Un dels molts apunts coloristes d'un merescut concert d'homenatge a un àlbum que sonava a acid folk molt abans que ningú s'inventés aquest terme.

Oriol Tramvia.

Oriol Tramvia.

Pau Riba.

Pau Riba.