Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

50 anys d'"Every Picture Tells a Story"

Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.

Eren els dies en què Stewart, fresc encara de la seva militància mod i de la seva consagració al capdavant del Jeff Beck Group, comandava uns Faces que gairebé haurien pogut passar la mà per la cara dels mateixos Stones en molts aspectes, i començava a enfilar una carrera en solitari que es perfilava brillant i va acabar esdevenint meteòrica. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Every Picture Tells a Story" (1971, Mercury) era el tercer disc que signava amb el seu nom, acompanyat entre d'altres per la totalitat dels Faces, si bé aquests no van aparèixer als crèdits per qüestions contractuals.

I bé, efectivament l'àlbum sonava a Faces pels quatre costats. Més orgànics, més acústics, més folkies, però a Faces al capdavall. Ja fos amb composicions originals com aquell "Maggie May" que encara val per les discografies senceres de múltiples deixebles –introduïda pels 30 preciosos segons de l'instrumental "Henry", delícia folk original de l'altre gran aliat d'Stewart a l'estudi, el guitarrista Martin Quittenton (Steamhammer)- o amb versions tan ben trobades –i adaptades- com "That's All Right" (Arthur Crudup) o "Tomorrow Is a Long Time" (Bob Dylan). Número 1 en ambdós costats de l'Atlàntic, va ser  l'obra que va catapultar la carrera solista d'Stewart i tot allò que aquesta acabaria comportant a la llarga.

De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Concert rere concert rere concert

Ronnie Wood - Foto Joe Klamar | Getty.

Cinc dècades al negoci celebra enguany Ronnie Wood. I ho fa amb "How Can It Be? A Rock'n'Roll Diary" (2015, Genesis Books), un volum on explica els seus inicis com a músic de rock'n'roll, anys abans d'assolir tota mena de cims amb el Jeff Beck Group, els Faces i finalment els Rolling Stones. I aquest és un dels consells que dóna als joves que comencen: "És molt important la rutina de recórrer el país de cap a peus en furgoneta, tocant concert rere concert rere concert. Sento llàstima per les bandes actuals que no experimenten aquesta forma de vida. Moltes d'elles es pensen que o bé toquen directament davant milions de persones, o bé acabaran caient en l'oblit, però en realitat existeix un altre camí. Implica picar moltíssima pedra, i això equival a un esforç molt gran, però es pot aconseguir. Assajar en un garatge, entrar al circuit i oferir centenars de concerts, d'això es tracta. Més bandes joves ho haurien de provar". Sàvies paraules, les de Wood, molt sàvies. Que els ho expliquin a tots els aspirants que posen les seves carreres i les seves esperances en mans de concursos i jurats. I que en prenguin bona nota.