La (ja no tan) nova normalitat

Ja fa temps que es va deixar d'utilitzar el concepte nova normalitat. Potser perquè ja hem assumit el virus i tot allò que se n'ha derivat a nivell social com a part del nostre dia a dia. Potser perquè, sigui quina sigui la normalitat que habitem i que ens condiciona, ja fa temps que va deixar de ser nova i ja ni tan sols ens arribem a qüestionar mesures com el toc de queda o el passaport sanitari –personalment, segueixo pensant que ens hauríem de plantejar molt seriosament què signifiquen l'un i l'altre-. Mesures que vulneren drets i llibertats però que com a societat acceptem de bon grat a canvi d'una hipotètica seguretat. La por, no ho descobrirem ara, és el mecanisme de control social més eficaç de tots.

Llegia dies enrere les condicions per assistir als concerts que Bruce Springsteen té programats a partir d'aquest mes de juliol en un teatre de Broadway. Unes vetllades que es perfilen tan memorables com la tanda d'actuacions que el Boss va fer tres temporades enrere a la mateixa artèria de Manhattan, però a les quals no podrà assistir tothom. I no només perquè les entrades no es trobin a l'abast de qualsevol butxaca –les més barates ronden els 300 dòlars, molt més del que Johnny 99 o el protagonista de "Thunder Road" es podrien permetre gastar-se en una nit de gresca-, sinó per les clàusules sanitàries que hauran d'assumir els portadors de tan preuats tiquets.

Qui vulgui assistir aquest 2021 –i qui sap fins quan- a un concert de l'autor de "The River" (1980), haurà d'acreditar un certificat de vacunació o bé un test amb resultat negatiu. Avui cal demostrar que no s'és portador del coronavirus. Més endavant potser serà una altra cosa el que caldrà acreditar a canvi de ser deixat en pau –i no parlem només de l'assistència a esdeveniments culturals de caire privat, sinó també del dret a la lliure circulació entre diferents territoris, per exemple-. Mesos enrere, Ian Brown va cancel·lar un concert com a cap de cartell d'un festival al Regne Unit al·legant que no volia actuar en aquestes mateixes condicions perquè suposaven una vulneració dels drets fonamentals del seu públic. Les xarxes socials no van trigar a dictar sentència. Un cop consolidat el clima d'opinió, qualsevol acte de discrepància es paga amb l'estigma i l'ostracisme.

Què passarà a partir d'ara? Fins a on arribaran les retallades de drets i llibertats amb el pretext de la seguretat? És una pregunta difícil de respondre, però la successió de barbaritats que hem presenciat durant la pandèmia –dels dictats d'un ens tan opac com el Procicat, a la unitat dels cossos i forces de seguretat de l'Estat que el govern central volia destinar a rastrejar internet a la recerca de discursos crítics amb la gestió de la crisi sanitària- no convida a l'optimisme. Dies enrere parlava amb un promotor de concerts. Em deia que per fi començava a veure una mica de llum al final del túnel. Però també pronosticava que mesures com el control d'aforament –i aquí és especialment important el concepte control- han vingut per quedar-se, amb coronavirus o sense coronavirus, i que no seran les úniques. La (ja no tan) nova normalitat.