(1924-2021)
Era una de les últimes supervivents d'un dels capítols més foscos de la història de la humanitat. Esther Béjarano només tenia 19 anys quan va ser deportada a Auschwitz. Al principi va fer treballs forçats, però quan els oficials nazis es van assabentar de les seves habilitats musicals la van incorporar a l'orquestra de dones del camp d'extermini –era pianista, però hi va tocar l'acordió-. La seva funció, marcar el ritme de pas als presoners que anaven a treballar, també als que baixaven dels trens a la seva arribada al camp. D'aquests últims, n'hi havia que saludaven les membres de l'orquestra. Molts es pensaven que res del que passava al camp podia ser tan greu si els rebien amb música.
Però ella, coneixedora d'aquella realitat, solia sentir una immensa tristor mentre tocava. Després d'Auschwitz va ser internada al camp de Ravensbrück, i en acabar la Segona Guerra Mundial va emigrar a Palestina. Des de la seva tornada a Alemanya durant la dècada dels 60 havia fet servir la música com a forma de recordar els horrors de l'Holocaust, i durant els últims anys s'havia mantingut encara ferma en la seva defensa de les llibertats i eks drets fonamentals, mostrant-se bel·ligerant davant l'auge de nous grups d'extrema dreta arreu d'Europa. Ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Descansi en pau, que la seva memòria es mantingui ben viva i que la tinguem ben present per no tornar a repetir errors del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada