La cultura no ha de ser segura, ha de ser lliure

Potser ha arribat el moment d'obrir els ulls, deixar-se de proclames estèrils i admetre que la cultura no és segura ni ho ha estat mai. No hi ha res, en aquest món, que sigui segur, ni ara ni abans del coronavirus. Com més ens obsessionem amb la seguretat, més insegurs ens sentim i més atemorits vivim. Com més segur pretenem que sigui el nostre entorn, més fràgils esdevenim nosaltres mateixos, presoners de la nostra obsessió per la seguretat. Si la cultura és fruit i expressió del seu propi context, el concepte "Cultura segura" no era més que un oxímoron propi d'uns temps en què la immediatesa exigeix respostes simples i superficials a qüestions complexes i profundes. Un "Tot anirà bé" d'abast sectorial.

El desastre ve de lluny i la seva magnitud va molt més enllà d'un grapat de festivals de música on el pitjor dels virus ha estat la pressa (també a l'hora de programar uns cartells que definitivament no passaran a la història per la seva coherència). Però quan van mal dades sempre acaben rebent els mateixos, sobretot en un país on la cultura va assumir ja fa molt de temps el rol d'aneguet lleig. Deixeu de buscar culpables, deixeu de confondre por amb responsabilitat. Si teniu ganes d'assenyalar amb el dit, comenceu per fiscalitzar a qui us governa i per exigir al Procicat el mateix grau d'eficiència i de transparència que esteu exigint als agents culturals. I, sobretot, comencem a entendre tots plegats que la cultura no ha de ser segura. Ha de ser lliure.

PS: Aquest escrit es deriva les últimes notícies sobre l'escalada de contagis de Covid-19 en tres macrofestivals celebrats durant les últimes setmanes a la província de Barcelona, i de les reaccions que aquestes informacions han motivat. Cada dia, en aquesta mateixa província, desenes de milers de persones han d'agafar transports públics sobresaturats per anar a treballar. És molta més gent de la que es concentra durant un cap de setmana en un festival de la mida del Vida, el Cruïlla o el Canet Rock. Dic això sense ànim de defensar ni atacar ningú, sinó de contextualitzar. És curiós que d'unes coses se'n parli tant i d'unes altres se'n parli tan poc.