"El món que ens ha tocat viure està molt bé / És com un viatge d'LSD / Una distopia en temps real / Una anada d'olla d'un fals documental", canta Joan Colomo a "En un món paral·lel". Al de Sant Celoni sempre se li ha donat prou bé exposar el gran absurd d'aquest món nostre, posar de manifest tot allò que no rutlla en una societat que va a la deriva, però sense perdre mai el somriure que desperten totes i cada una de les seves composicions. També aquesta peça del seu darrer àlbum, "Disc trist" (2021, BCore).
Una nova col·lecció de cançons que parlen de l'ara i l'aquí, però que es perfilen tan perdurables com qualsevol títol del seu repertori, i on la reflexió existencial va de la mà amb l'anàlisi crític però en cap cas pessimista de la realitat que ens és pròpia. "Quin és el sentit d'aquesta vida, quan tot l'aire que respires és extremadament efímer?", es pregunta a "Himne a la melangia". "Mai no perdis l'esperança", contraataca ell mateix tot seguit, com venint a dir que hi ha vida més enllà de la tristor titular de l'obra que ens ocupa.
Que una de les peces més definitòries del plàstic en qüestió sigui la vitamínica "Salvem el planeta!", és més que una declaració de principis. "Salvem la Britney Spears, evitem el cataclisme / Salvem la procrastinació i salvem l'hedonisme", proclama el del Baix Montseny, tot recordant-nos que efectivament i malgrat el que pugui indicar la lírica d'"En un món paral·lel", encara hi ha moltes coses que val la pena salvar del nostre dia a dia. Com per exemple aquells artistes que ens ajuden a suportar-lo una mica millor amb el seu art. Colomo n'és un. Que duri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada