Deu anys sense Amy Winehouse

Amy Winehouse (1983-2011).

Al principi no m'ho vaig voler creure. M'ho va dir el meu pare, que ho acabava d'escoltar per la ràdio. Havia mort Amy Winehouse. Així, sense embuts, m'ho va deixar anar. I no podia ser. D'acord, tothom era conscient dels excessos de qui havia vingut a retornar al mainstream melòman aquella dosi de perill que tant s'havia trobat a faltar durant la primera dècada del segle XXI –i que tant s'ha trobat a faltar des d'aleshores-. Però la dada costava d'assimilar.

Aquella veu que havia injectat nova vitalitat al soul de tota la vida, apagada de cop i volta per sempre més. La icona pop que havia protagonitzat sonats escàndols i a qui certa premsa britànica equiparava amb Etta James i Billie Holiday –aquí s'exagerava una mica bastant, tot i ser clars els arguments-, instal·lada de la nit al dia en aquell Club dels 27 on l'ingrés sol requerir d'una conducta qualsevol cosa menys exemplar. Dos àlbums formidables i un tercer que veuria la llum de forma pòstuma, després d'un llarg estira i arronsa entre la disquera i l'entorn de la pròpia artista.

I una dècada després, el record, el llegat i la llegenda. Deu anys sense Amy Winehouse. La irrepetible veu que va seduir a propis i estranys cantant als quatre vents la seva ferma negativa a renunciar a cap vici ni plaer terrenal –"Rehab" va ser i segueix essent un cop de puny al ventre de tota la correcció política-. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un cadàver exquisit.