Ara fa una setmana, la sobtada mort de Dusty Hill em va sorprendre quan tot just començava a familiaritzar-me amb el tercer àlbum en solitari de Billy Gibbons, un "Hardware" que va veure la llum el passat mes de juny i que bé podria ser l'obra més rodona que el seu autor hagi lliurat al marge de ZZ Top. Tot un exercici de blues rock greixós, amb gust d'asfalt, barbacoa i alcohol de graduació, que bé podria haver signat la banda mare i que em referma en la idea que la carrera solista de Gibbons presenta a hores d'ara expectatives més sòlides que uns ZZ Top sense Hill.
Aparcats els experiments afrollatins de "Perfectamundo" (2015), el texà parteix del blues elèctric amb què va segellar "The Big Bad Blues" (2018) i es treu de la màniga tot un seguit de títols amb fusta de clàssics i vocació de directe. Aquí tenim, per exemple, un "I Was a Highway" que sona a himne de bar i carretera. També els deliciosos aires fronterers d'un "West Coast Junkie" que faria les delícies de Brian Setzer, i la petjada boogie d'"Stackin' Bones", amb participació de les components de Larkin Poe. O la simpàtica lectura de "(Hey Baby) Que paso" de Texas Tornados. La resta, és clar, tampoc té desperdici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada