La Ludwig Band

Entre Ran Ran Ran, Pau Riba, Manel i... Bob Dylan.

Deien els components de La Ludwig Band en una entrevista recent que les seves cançons sonen com el resultat d'haver passat una nit de festa amb ABBA, Don Patricio i Pi de la Serra, i acaben d'arrodonir l'equació citant Els Pastorets de Folch i Torres. La cosa funciona com a declaració de principis i d'intencions, però el cert és que una definició molt més acurada del so d'aquesta jove banda empordanesa es trobaria en alguna coordenada més o menys equidistant dels discursos de Ran Ran Ran i els primeríssims Manel.

Amb els primers comparteixen el gust per les essències del Dylan elèctric de la segona meitat dels 60. Amb els segons, una concepció nostrada de la música pop i la capacitat de fer unes lletres –i unes melodies- de les que podrien arribar a seduir generacions senceres. Altres referents podrien ser Sisa i el Pau Riba dels Dioptries, i fins i tot alguns dels pilars d'això que s'ha anomenat pop metafísic. La Ludwig Band no és un grup de folk rock, ni de pop independent, ni de cançó d'autor amb accent mediterrani, però alhora és tot això i més. I, per descomptat, és ara mateix una de les formacions amb més potencial del panorama emergent català.

Amb base d'operacions a Espolla –sí, la seva música també destil·la ressons de tramuntana i essències de l'Albera-, al seu nucli fundacional de la banda s'hi troben dos barcelonins d'arrel com són Quim Carandell (veu i guitarra) i Andreu Galofré (baix i guitarra). Entre tots dos van començar a esbossar les cançons que componen el seu primer àlbum –"Al límit de la tonalitat" (2020, The Indian Runners)-. Els van acabar de donar forma amb el suport de Pau Lanzetta (piano), Roger Cassola (bateria), Gabriel Bosch (guitarra) i Lluc Valverde (cors). I si no ho acaben petant amb peces tan rodones com "Marta", "Te'n recordes?" o "Avui he anat a Cal Coix", és que alguna cosa no acaba de rutllar en aquest país nostre.

Descobreixin-los a Bandcamp.