"Cry Macho" (2021)

Eastwood i Minett, en un fotograma de "Cry Macho".

A la primera escena de "Cry Macho" (2021), l'última pel·lícula de Clint Eastwood –qui amb nou dècades vitals a l'esquena encara assumeix el repte de dirigir la cinta i encapçalar-ne el repartiment-, el propietari d'una explotació agrícola de Texas ve a dir-li a un dels seus exempleats, un vell criador de cavalls i antic astre del rodeo, que està acabat i que ja no hi ha lloc per a ell en un món que, agradi o no, canvia a mida que passen els anys. A la qual cosa es limita a respondre l'ancià exempleat amb tota l'elegància de qui es pot contemplar ell mateix com un supervivent en un món a la deriva, tot deixant el seu interlocutor amb un pam de nas.

El cap de l'explotació és el sempre oportú Dwight Yoakam en un paper secundari que li sembla fet a mida. L'exempleat, el protagonista de la pel·lícula, és el mateix Eastwood. L'escena en qüestió, gairebé es pot interpretar com un diàleg del veterà cineasta –i de tot allò que representa a aquestes alçades, que no és poc- amb un món que evoluciona cada dia més ràpid però no necessàriament en la direcció més adequada. En aquest sentit, potser "Cry Macho" no sigui el film més inspirat del seu autor, però ve a recordar i a refermar el valor de l'experiència, de tota una vida dedicada en cos i ànima al setè art, davant dels cants de sirena del hype i la immediatesa.

"Cry Macho" és una road movie ambientada a finals dels 70 en terres mexicanes, on el protagonista ha de rescatar el fill –interpretat per un revelador Eduardo Minett- del seu antic cap de l'entorn tòxic de la seva mare. L'argument, en tot cas, és el de menys, quan la pel·lícula ve a ser l'enèsima prova de vida d'un Eastwood visiblement erosionat pels anys que no perdonen, però encara en plenes facultats. Una obra possiblement menor dins del seu cànon –la història hauria pogut donar molt més suc-, però en tot cas una cinta que diu de bon principi tot allò que ha vingut a dir –possiblement aquest sigui el problema, que després d'una escena inicial com la que es marquen Eastwood i Yoakam, poca cosa més cal afegir-.

Menció a part mereix la peça central de la banda sonora, "Find a New Home", una estripada balada country que signa Mark Mancina –autor de tota la música de la pel·lícula- i interpreta Will Banister, un d'aquells jornalers nats que solen transitar per les carreteres secundàries de la música d'arrel nord-americana. Eastwood i Mancina li han donat una bona empenta a l'hora d'arribar al gran públic –o com a mínim a un públic més ampli-, cosa que els honra. I els més curiosos, aquells que s'hagin decidit a explorar la seva discografia, hauran descobert àlbums tan reivindicables com "Turn Back Time" (2012) o el seu llançament més recent, "Everything Burns" (2020), que de ben segur hauran fet les delícies del mateix Yoakam.