Aquest any 2022 que tot just acabem d'estrenar convida a recuperar aquell clàssic de culte del cinema de ciència-ficció que és "Soylent Green". Una distopia que va dirigir Richard Fleischer el 1973 amb Charlton Heston encapçalant el repartiment, i que justament s'ambientava durant el present exercici. Un 2022 estèticament diferent de com l'hem acabat coneixent, però igualment distòpic en una nova mostra de com de vegades la ficció pot anticipar-se a la realitat.
"Soylent Green" situa la seva acció en un món superpoblat i devastat pels efectes de l'activitat humana, on l'escassetat d'aliments i recursos bàsics es troba a l'ordre del dia, i un simple pot de confitura pot costar una autèntica fortuna. Un món on una gran corporació ha tret partit de la crisi global i sistèmica tot posant en circulació unes píndoles alimentàries que responen justament al nom de Soylent Green, que darrere dels seus efectes aparentment miraculosos amaguen un terrible secret.
Descobrir aquest secret, és clar, comporta endinsar-se al cor de la bèstia i enfrontar-se a una d'aquelles multinacionals que actuen a la pràctica com governs (no necessàriament) a l'ombra. És possible que tot plegat els resulti força familiar a aquestes alçades de la pel·lícula pandèmica. En cas contrari, només els cal fer un cop d'ull a la brutalitat amb què les forces de seguretat neerlandeses van reprimir fa dos dies una protesta contra l'eufemísticament anomenat passaport sanitari a Amsterdam.
Si un episodi com aquest passés a Hong Kong o a Veneçuela obriria TOTS els informatius. Però passa en una capital europea, i els manifestants no s'oposen a un govern incòmode per a Occident, sinó a unes restriccions sanitàries que vulneren llibertats i drets fonamentals. I en canvi ningú en parla i tothom calla, començant per una esquerra cada dia més acomplexada, que amb el seu silenci tan sols adoba el terreny a tots els populismes (de dretes) que vindran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada