El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.