No jutjaré a aquestes alçades, perquè no té sentit ni hi tinc cap dret, que una banda com Alice In Chains segueixi endavant malgrat l'absència d'un dels seus components clau. Fins i tot puc arribar a apreciar els discos que els nord-americans han gravat des de la mort de Layne Staley, però porto ben bé dues dècades sense seguir de prop la seva trajectòria i dubto que mai més ho torni a fer. Suposo que per mi AIC es van acabar aquell fatídic abril de 2002. Molt més interessant em va semblar, en canvi, l'anunci d'un nou àlbum en solitari de Jerry Cantrell en ple 2021.
Un "Brighten" que va sortir del forn la tardor passada, gairebé dues dècades després del traspàs d'Staley i de la publicació del seu predecessor, aquell "Degradation Trip" (2002) que explorava els racons més foscos i desolats de l'existència humana –disc depressiu per vocació, hauria estat devastador per ell mateix però ho va resultar encara més en plena ressaca de la mort del vocalista-. Reforçat a l'estudi per vells coneguts com Duff McKagan, el de Tacoma es presenta en aquesta ocasió més serè però igual d'inspirat que fa vint anys. I ho fa amb un àlbum que serà o no el successor de "Degradation Trip", però manté molt més que el tipus.
Escalfa motors amb el rock pantanós i claustrofòbic d'un "Atone" que bé podria haver gravat amb la banda mare. La peça titular i el mig temps "Prism of Doubt" aixequen els ànims i es perfilen com a hipotètics hits radiofònics perduts de l'era alternativa. I els aires country de "Black Hearts and Evil Done" i "Dismembered" obren la porta a tot un ventall de noves possibilitats per al seu autor si es decideix a reprendre sense reserves una carrera en solitari que bé mereixeria una segona oportunitat. Atenció a la calma tensa d'un "Siren Song" que tampoc hauria desentonat al disc desendollat d'AIC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada