Una conversa de supermercat

Judy Garland en un fotograma de "Meet Me in St. Louis".

Ahir al vespre, de camí cap a casa, em vaig aturar en un supermercat a comprar quatre coses per sopar. Sonava de fons "Have Yourself a Merry Little Christmas", el popular estàndard nadalenc, en una versió que no vaig poder identificar i que distava de trobar-se entre les millors, però en tot cas es deixava escoltar sense problemes i feia companyia durant la recta final del dia. Mentre caminava per un passadís ple d'ampolles de plàstic i llaunes de begudes ensucrades, vaig poder sentir la conversa entre dues dependentes i una clienta que es queixaven del fil musical. Val a dir que la clienta era qui més èmfasi posava a l'hora d'expressar el seu malestar envers una cançó que trobava, va dir, avorrida.

Em van venir ganes d'explicar-los, a totes tres –però sobretot a la clienta-, que aquella peça que tan "avorrida" els semblava és un dels estàndards més preciosos i més preuats de la música pop del segle passat. Que l'havien compost dos senyors compositors com eren Ralph Blane i Hugh Martin perquè la cantés Judy Garland a la pel·lícula musical "Meet Me in St. Louis" (1944), de Vincente Minnelli. Que d'això ja fa gairebé vuit dècades, i que des d'aleshores l'han cantat gegants com Dylan o Sinatra. Que aquí segueix, sonant com si no hagués passat el temps i que, en definitiva, hi ha molt més bon gust en una sola estrofa d'aquella cançó tan "avorrida" que no pas en tota la decoració nadalenca del supermercat de torn.

Però vaig preferir callar, fer la compra tan ràpid com vaig poder, arribar a casa i punxar el disc de la Garland que sona mentre escric aquestes línies. Si el món se n'ha d'anar a la merda, com a mínim que m'agafi gaudint d'allò que m'agrada i, sobretot, ben lluny de la resta de la humanitat.