Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.
En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.
"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada