La mort de René Robert com a reflex d'una societat malalta

René Robert (1936-2022).

René Robert va morir d'hipotèrmia la setmana passada en un cèntric carrer de París on havia tingut la mala sort d'ensopegar i caure a terra. Es va passar nou hores literalment morint-se de fred en un dels punts més concorreguts d'una capital europea, sense que ningú s'immutés el més mínim. No calia cap vacuna per salvar-li la vida, n'hi hauria hagut prou que algun dels milers de vianants que van passar pel seu costat amb absoluta indiferència, hagués tingut la decència d'oferir-li auxili, o d'avisar aquestes autoritats sempre disposades a protegir el ciutadà de qualsevol mal menys del que elles mateixes fomenten a diari.

Trobo que s'ha parlat poc de la forma com va morir Robert. Però si se n'ha parlat ni que sigui una mica, és per la seva condició de referent en l'exercici de la fotografia –perquè era una personalitat reconeguda, vaja-. Cada hivern moren en les mateixes circumstàncies i a les mateixes ciutats europees desenes de persones de les quals ningú sap ni tan sols els noms. Són els invisibles d'aquesta societat que omple les xarxes socials de declaracions de bones intencions, però a l'hora de la veritat és incapaç d'oferir cap mena d'assistència a una persona que s'està morint davant mateix dels seus nassos. Que fàcil que és fer hashtags a Twitter, però que difícil resulta tenir un gest a la vida real.

La mort de Robert torna a posar de manifest tot allò que hem esdevingut com a civilització. Una societat individualista, on la indiferència és una xacra, el cinisme una convenció i la manca d'empatia un mal endèmic. Una societat que només sap parlar de responsabilitat i solidaritat quan li posen la por al cos o li diuen que s'haurà de passar la nit de Cap d'Any tancada a casa. Em pregunto quants dels que van apartar la mirada mentre Robert moria de fred, són els mateixos que porten un any presumint d'haver-se vacunat per solidaritat, i pontificant sobre salut sense que ningú els ho hagi demanat.