Sis anys sense Bowie

Bowie, a l'època en què va gravar "Toy" - Foto Getty Images.

Es commemoren avui sis anys de la mort de David Bowie –o més ben dit de David Robert Jones, perquè Bowie, la seva creació, segueix essent etern-. I la commemoració ve marcada enguany per dues notícies recents. La primera, la venda del seu catàleg a Warner per 250 milions de dòlars. La segona, la publicació d'un nou disc pòstum que suposa en realitat l'edició tardana i amb caràcter oficial de "Toy", aquell àlbum perdut que la seva parròquia més acèrrima portava ben bé dues dècades esperant –no compten les filtracions penjades a la xarxa-.

Sobre la primera notícia, poca cosa a dir. Els hereus de Bowie han venut el seu cançoner a Warner, que ha invertit una suma de diners estratosfèrica en un actiu segur –el catàleg d'un artista llegendari-, tal i com altres corporacions han fet darrerament amb els drets de les cançons d'altres gegants com Dylan o Springsteen. Les formes més salvatges del capitalisme devorant el poc romanticisme que li queda a la indústria musical, però res que no es pogués veure a venir des del dia que vam acceptar comprar a través d'entitats bancàries les entrades per assistir als concerts dels nostres artistes preferits.

I què podem dir sobre "Toy"? Doncs que probablement sigui el primer gran àlbum de 2022, tot i haver-se gravat l'any 2000. Quan Virgin es va negar a publicar-lo perquè no ho veia clar, Bowie va marxar a Columbia –i va començar a treballar en el que esdevindria el monumental "Heathen" (2002), que al seu dia va suposar una mena de retorn per la porta gran-. Una col·lecció de cançons dels primeríssims anys de la seva carrera, regravades amb la banda que l'acompanyava aleshores –Earl Slick, Gail Ann Dorsey, Mike Garson i companyia- i amb uns acabats que les presenten tan fresques avui com ho haurien fet 22 anys enrere.

Sorprèn, d'entrada, un "I Dig Everything" que no hauria desentonat al repertori de Tin Machine, també la dinàmica lectura d'un "You've Got a Habit of Leaving" que sembla fet per passar la mà per la cara de tot el rock de masses britànic post-Britpop. O un "London Boys" que guanya serenor i solemnitat amb uns arranjaments que li fan molt més que justícia. I després hi ha aquell "Can't Help Thinking About Me" que Bowie ja havia reinterpretat en directe a l'època i que substitueix l'accent barroc de la versió original per uns acabats que sintonitzen plenament amb la generació indie de principis de segle.

La gestació de "Toy" s'emmarca en un any decisiu a la carrera de Bowie. Un exercici, el 2000, durant el qual va protagonitzar una apoteòsica actuació al festival de Glastonbury amb un repertori farcit de clàssics, reconciliant-se amb un sector important del seu públic –aquell que no havia acabat d'entendre alguns dels seus moviments durant les dècades dels 80 i els 90- i, sobretot, amb ell mateix. També és la banda sonora per fi oficialitzada d'uns dies en què Bowie no era ni de bon tros la figura intocable que acabaria esdevenint durant els darrers anys de la seva vida –qui ho diria avui, que una vegada hi va haver una discogràfica capaç de negar-se a publicar un disc d'ell?-, i mirava enrere per retrobar-se ell mateix. Molt més que una curiositat.