Joe Fields - Foto Xavier Calvet. |
Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.
El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada