(1935-2022)
Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.
Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.
Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.
Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.
El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada