(1941-2022)
No és cap novetat sinó que ve de molt lluny, malgrat els dogmes de certs puristes, el maridatge de pop i música country. Ve de gairebé tan lluny com totes dues etiquetes, i ha tingut entre els seus grans exponents noms com els de Jody Miller. Natural d'Arizona tot i que criada a mig camí de Califòrnia i Oklahoma, va començar la seva carrera al circuit folk de Los Angeles abans de fitxar per Capitol Records el 1964 i publicar el seu primer èxit, "He Walks Like a Man", una irresistible perla pop fruit del moment.
Al cap d'un any va participar al festival de Sanremo, on va cantar al costat de Pino Donaggio la celebrada "Io che non vivo (senza te)", perla de la cançó lleugera italiana que posteriorment gravarien en anglès Dusty Springfield i Elvis Presley –sota el títol de "You Don't Have to Say You Love Me"-. Aquell mateix 1965 va enregistrar la seva peça més reconeguda, "Queen of the House", irònica resposta al "King of the Road" que havia publicat l'any anterior Roger Miller –amb el qual no tenia cap relació de parentiu malgrat el cognom-. Va ser la seva aproximació definitiva a la música country, gènere amb el qual se la sol associar més sovint.
Altres plats forts del seu catàleg són els senzills "Home of the Brave", també de 1965, i "Be My Baby", versió del clàssic de les Ronettes facturada el 1970. Reivindicada per diverses generacions de cantants –sobretot femenines- de country, es va retirar a principis de la dècada dels 80 però va tornar al cap d'uns anys com a cantant de gòspel. Durant el segle XXI havia girat de forma més o menys regular, interpretant material religiós però també alguns dels seus èxits dels 60 i els 70, fins que el Parkinson la va anar allunyant dels escenaris. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada