Apolo 2, Barcelona
21 d'octubre de 2022
La força de les petites coses. Tot allò que es pot afirmar amb tan sols un gest i un parell de mirades. O de com el context pot arribar a engrandir (encara més) la creació artística. Joana Serrat va explicar la nit passada que "These Roads", una de les cançons que formen el seu darrer àlbum, "Hardcore from the Heart" (2021, Great Canyon Records), s'inspira en les vivències de qui després d'haver rodat per mig món amb una guitarra a les mans, acaba trobant confort i aixopluc al costat dels seus éssers més propers. Tot seguit, mentre començaven a sonar les primeres notes de la peça en qüestió, es va girar i va somriure tot mirant als ulls dels seus germans, Carla i Toni Serrat, teclista i bateria respectivament de la banda que l'acompanya, The Great Canyoners. I no li va caler dir res més.
La trajectòria de Serrat ha estat certament meteòrica –també una mostra de com una es pot obrir camí molt més enllà de les pròpies fronteres sense necessitat de fer massa soroll ni esdevenir carn de clickbait-. Durant els darrers anys s'ha fet escoltar en destacats escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, ha treballat amb referents de la mida d'Israel Nash o Joey McClellan (Midlake), i ha vist com la sempre exigent crítica anglosaxona es rendia de forma incondicional davant d'obres com la que ahir venia a presentar a la sala petita d'Apolo. Però res de tot això li ha fet perdre el món de vista ni l'entusiasme de tocar per als seus i entre els seus, recolzada per una formació que en aquesta ocasió completaven vells coneguts com Vidal Soler (guitarra), Bernat Sánchez (guitarra) i Rubén Alcázar (baix).
Va trencar el gel amb els cristal·lins repunts de "Lonely Heart Reverb" i la robusta escalada de "Western Cold Wind" abans de prémer l'accelerador amb els paisatges fronterers de "Shadows of Time" i el dinàmic roots rock de "Walk in Sin", augmentat per l'ocasió amb una majestuosa introducció digna del Dylan més metafísic dels 70. La citada "These Roads" va ser la primera cita a "Hardcore from the Heart", fil conductor d'un repertori on van brillar amb força els vaporosos contorns de "You're with Me Everywhere I Go", la desolada cadència nocturna de "Hotel Room 609" i el tour de force de "Demons", prova de vida de qui surt a l'escenari a exorcitzar els seus propis fantasmes però alhora ofereix mostres d'estar-s'ho passant tan bé com el primer dia sobre les taules.
En tanda de bisos va enfilar tota sola les formes folk de "Wild Beast" i "Summer Never Ends", va recuperar la banda per citar a Bruce Springsteen amb una estripada i terminal lectura en català d'"I'm on Fire", va submergir-se de ple en l'huracà lisèrgic que va esdevenir "Easy" i va refermar l'esclat post-punk de "Pictures" com un clàssic de ple dret del seu catàleg. Es va acomiadar embolcallada amb el drama torrencial de "Take Me Back Where I Belong", o tot allò que una pot arribar a treure de dins quan se li ha trencat quelcom més que el cor. Havia anunciat Serrat a través de les xarxes socials que aquest seria el seu últim concert a Barcelona en una bona temporada. I efectivament se'n va anar amb la tranquil·litat d'haver dit tot allò que havia vingut a dir, però sobretot amb la determinació de qui encara té camp per córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada