Mig segle d'"On the Corner"

Definitivament, l'11 d'octubre de 1972 va ser una d'aquelles dates que caldria tenir ben emmarcades. El mateix dia que Santana publicava el canònic "Caravanserai", avui fa mig segle, Miles Davis lliurava una altra obra mestra del jazz fusió, "On the Corner". Un d'aquells discos prou avançats al seu moment per confondre la crítica i marejar el respectable a parts iguals. Al seu dia va rebre per totes bandes, però el temps li acabaria donant la raó i avui és contemplat com una de les obres essencials del trompetista. Una perla del jazz més arriscat i un nou salt endavant per part d'un dels més grans visionaris de la música contemporània.

Influït per la revolució funk de James Brown i (sobretot) Sly Stone –també pel rock visceral de Jimi Hendrix-, "On the Corner" es considera com una aproximació per part de Davis als corrents musicals dominants entre la joventut afroamericana del moment –la caràtula il·lustrada per Corky McCoy també apuntava en aquesta direcció-. La reconnexió del geni amb la seva gent, però sobretot la revàlida de tot un gènere –el jazz- que encara tenia moltes coses a dir en plena era rock. Amb el suport de vells coneguts com Chick Corea (teclats), Herbie Hancock (teclats) o John McLaughlin (guitarra), i quatre pistes –repartides en les dues cares d'un vinil- absolutament úniques en la seva espècie. Aleshores i avui.

Personalment, mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar peces com "Black Satin", "One and One" o la suite inicial que encapçalava la pròpia "On the Corner" –i això que quan vaig adquirir aquest plàstic ja tenia ben escoltat "Bitches Brew" (1970)-. Fins i tot recordo que vaig necessitar uns quants intents abans de poder-hi entrar, i que quan finalment me'n vaig sortir m'hi vaig quedar atrapat per sempre més. Darrerament hem escoltat com certes veus de la crítica musical a priori seriosa, afirmaven alegrement que si hi ha melòmans a qui no agraden estils com les mal anomenades músiques urbanes, és perquè són incapaços d'entendre'ls –argument absurd que mereixeria un capítol a part-. Em pregunto què haurien dit l'11 d'octubre de 1972, d'haver-se hagut d'enfrontar a una obra com la que ens ocupa.