És possible que una de les bandes més originals i alhora genuïnes de l'era daurada del southern rock es formés a Los Angeles? No tan sols és possible, sinó la banda en qüestió va arribar a parir algunes de les obres més essencials del rock de la dècada dels 70. Parlem de Little Feat, és clar, i d'àlbums com "Dixie Chicken", considerat gairebé per unanimitat com la seva obra mestra –la competència és dura en una discografia tan àmplia com rica en reclams-. El va publicar Warner el 25 de gener de 1973, avui fa 50 anys.
Serà o no serà el seu millor disc, però la desena de pistes que el formen defineixen el ventall discursiu d'un combo que efectivament bevia de les mateixes fonts que Allman Brothers i companyia, però també de les que havien alimentat a The Band. Coordenades aparentment distants però en tot cas complementàries, i un registre que es va acabar d'afinar en aquest tercer treball i de la mà de peces com "Two Trains", "Fool Yourself" o la mateixa "Dixie Chicken" –possiblement la cançó més reconeguda del catàleg dels californians-.
Amb els eterns Lowell George (guitarra i veu) i Bill Payne (teclats) al capdavant, aquest va ser el primer àlbum que la banda va gravar amb Kenny Gradney (baix), Paul Barrere (guitarra) i Sam Clayton (percussions). Es configurava d'aquesta manera la formació clàssica de Little Feat. La que va facturar els seus treballs més celebrats –començant pel que ens ocupa- i va durar fins a 1979, quan la sortida de George va motivar la ruptura del grup. El vocalista va morir aquell mateix any, i la banda es va reunir el 1987, mantenint-se activa fins a data d'avui i havent signat des d'aleshores un bon grapat de discos que tampoc tenen desperdici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada